María Gámez va dimitir dimecres del seu càrrec com a directora de la Guàrdia Civil per defensar la seva honorabilitat i la de l’institut armat com a conseqüència de la imputació judicial del seu marit, Juan Carlos Martínez, en el cas dels ERO d’ Andalusia. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ho va posar com a exemple de “profilaxi democràtica”, i la directora dimissionària va assegurar que era l’única decisió que podia prendre per protegir la seva família.
La decisió de Gámez val per fer-nos la pregunta de on hem de posar el llistó d’aquesta profilaxi. En cas que un alt funcionari polític tingui un fill o una filla, un germà o una germana, un pare o una mare, un espòs o una esposa que estiguin implicats en un cas judicial, tindria l’obligació de dimitir i anar-se’n a casa seva? L’exemplaritat amb què es vol actuar en moltes ocasions en la vida pública espanyola posa uns límits que mereixerien una reflexió més serena. Els partits que estan en l’oposició s’agafen a qualsevol excusa per exigir dimissions en aquests casos de relacions familiars i després, quan estan en el govern, són els primers que proven de justificar-los. Al final, l’opinió pública és també immisericordiosa, i el nivell d’exigència de cessaments és cada vegada més alt. Val recordar que imputació no vol dir encara condemna judicial.
María Gámez va dimitir el dimecres del seu càrrec com a directora de la Guàrdia Civil.
Si apliquem aquest sistema de mesurar, a partir d’ara qualsevol alt càrrec públic no només ha de ser responsable de la seva actuació i la del seu equip, sinó que també pot veure’s afectat pel que facin alguns dels seus familiars directes. El desembre passat, Ignacio Manrique de Lara, marit de la vicepresidenta primera del Govern central, Nadia Calviño, va haver de renunciar al seu càrrec com a coordinador d’ Estratègia Comercial en Patrimoni Nacional, malgrat haver obtingut la millor puntuació en la convocatòria pública. La campanya de què va ser objecte per ocupar aquest càrrec el va portar a dimitir per evitar l’erosió de la seva dona.
És la llei del pèndol que fa que de vegades ens n’anem d’un extrem a un altre, i falta sentit comú per entendre que els familiars dels polítics i de les polítiques tenen dret també a tenir la seva vida.