La mesura de la qualitat dels productes és si resisteixen el pas del temps i continuen sent una referència al marge dels seus protagonistes i de les circumstàncies canviants de la vida d’un poble. Match of the day és el programa de la BBC que cada dissabte resumeix la jornada futbolística des del 1964. És una institució com el criquet, la Cambra dels Comuns, el torneig de Wimbledon, la Royal Shakespeare Company o la Trampa per ratolins d’Agatha Christie.
Gary Lineker, exjugador blaugrana i de la selecció nacional anglesa, en la qual va marcar 48 gols, dirigia el programa des del 1999 amb un contracte que li assignava més d’un milió i mig d’euros a l’any. Les seves opinions sobre el futbol són transversalment respectades per la seva equanimitat i criteri propi. És una celebritat que transcendeix l’esport creant corrents d’opinió favorables o contraris al Govern de torn.
S’accepta com una veritat inqüestionable que la BBC és el mitjà audiovisual més respectable, perquè no depèn del Govern ni de la publicitat. Es finança de la llicència que surt de tots els britànics que posseeixen un aparell de televisió a casa. Però les relacions amb els governs solen ser tenses, perquè la temptació d’intervenir en la programació de la cadena és irrefrenable i s’ha produït en tots els temps des de la seva fundació el 1922.
La BBC presumeix d’imparcialitat, però les seves estrelles poden tenir criteri propi sense que trepitgin cap línia vermella. En el cas de Gary Lineker el vehicula, a més, a través del seu compte de Twitter, que té més de 8,8 milions de seguidors.
El seu acomiadament com a presentador de Match of the Day no va ser per afavorir un equip o un jugador, sinó per haver criticat durament la política de sol·licitants d’asil del Govern de Rishi Sunak i de la seva radical ministra de l’Interior, Suella Braverman, que va presentar una llei per detenir les desenes de milers de sol·licitants d’asil que travessen en vaixells o pasteres el canal de la Mànega i deportar-los immediatament a Ruanda, al centre d’Àfrica, en una operació deplorable.
Lineker es va despatxar amb dos tuits contundents. El primer era lacònic: “Déu meu, això és horrible”. Un seguidor el va interpel·lar i li va contestar de seguida dient que “és una política immensament cruel, que perjudica els més vulnerables, en un llenguatge que no és diferent del que es va utilitzar a Alemanya als anys trenta”.
Els gestos dels poders públics per fer callar veus incòmodes és un atemptat a la llibertat i la convivència
La premsa més nacionalista i diversos diputats conservadors van considerar que comparava el Govern amb els nazis i van demanar amb tota la trompeteria mediàtica al seu abast que se’l fes fora de la BBC. Lineker va callar i no va esborrar els tuits. Al cap de dos dies, la corporació va decidir que havia trencat les regles d’imparcialitat i se’l va apartar del programa.
En poques hores s’obria un debat nacional sobre la llibertat d’expressió i sobre el dret dels periodistes a parlar lliurement als mitjans de comunicació alternatius de què disposen. La mateixa BBC encapçalava els informatius amb el cas Lineker i es donava la paradoxa que molts comentaristes esportius de la institució no van voler participar al Match of the Day de l’últim dissabte, un programa que es va convertir en un esquelet de vídeos sense comentar. Una vergonya i un menyspreu a l’audiència.
La premsa i els altres mitjans es van sumar a la causa i van arremetre contra aquesta mena de censura tan roïna. Dilluns, la BBC va anunciar que Gary Lineker tornaria a dirigir el programa dissabte vinent. Match point d’un futbolista convertit en comentarista esportiu, que ha derrotat la poderosa BBC per una causa humanitària tan menyspreada pels populismes que avancen i entren o presideixen governs d’algunes democràcies liberals amb tocs autoritaris.
No és només un debat esportiu o periodístic. És el símptoma de l’atac sense escrúpols al que queda de llibertat i d’ètica en les societats democràtiques occidentals, en les quals els cants de sirena de les autocràcies arriben a les institucions que, com la BBC, eren i confio que continuïn sent la garantia d’una certa imparcialitat.
El tema de fons són les barreres que Europa aixeca per impedir l’arribada de milers d’immigrants que fugen de la guerra, la persecució, la fam i la pobresa. El Mediterrani no pot continuar sent el cementiri de tants dissortats i el mar de la vergonya de les nostres comoditats i egoismes supremacistes.
Lee también
