Fa uns dies, a la llibreria Byron de Barcelona, els historiadors Jordi Canal, María Ángeles Pérez Samper i Ricardo García Cárcel van parlar de la monarquia. Aquest últim va recordar la seva utilitat per conciliar passat i futur, modernitat i classicisme, unitat i pluralitat; també, que brinda una garantia institucional “davant la mateixa persona dels reis” mitjançant l’abdicació.
Moderats per Iñaki Ellakuría, presentaven el llibre col·lectiu La Corona en España. És significatiu que la institució generi un boom editorial tan permanent. Se succeeixen treballs periodístics sobre la nostra família reial; les biografies de reis de diferents èpoques i, més interessant, obres com aquesta dirigida per Manuel Campos, amb anàlisis teòriques renovades.
La monarquia genera un boom editorial permanent
I és que alhora que la monarquia espanyola ha patit desprestigi per successives revelacions entorn de Joan Carles I, experimenta una contínua revalorització per la bona feina dels reis Felip VI i Letícia. I més enllà de les persones concretes, la renovada mirada teòrica fa èmfasi en l’anàlisi comparativa: juristes sota la direcció de Javier Tajadura disseccionen a La jefatura del Estado parlamentario en el siglo XXI set monarquies i cinc repúbliques europees; les primeres no tenen res a envejar a les segones. Molt activa és la Red para el Estudio de las Monarquías Contemporáneas (Remco), impulsada per la UIMP, l’Institut Elcano i altres institucions acadèmiques, que mostra, amb accés digital, la vigència de la Corona en 47 països, entre els quals, alguns dels més pròspers.
També hi ha qui intenta utilitzar la figura del Monarca per a batalles partidistes, ara contra Pedro Sánchez. Mala idea, perquè el Rei no pot trencar la seva neutralitat i perquè, segons documenta l’historiador Juan Francisco Fuentes, des dels anys de la postguerra, i amb alguns alts i baixos, el PSOE ha constituït un dels suports més pragmàtics i sòlids de la institució monàrquica.
Lee tambiénAnastàsia i Madeleine
