Berlín i París, llits separats

Una explosió controlada va fer caure el 23 de febrer l’última de les dues grans torres de refrigeració de la central nuclear alemanya de Biblis, a la vora del Rin, no gaire lluny de Frankfurt. La primera havia caigut el dia 2. Es tracta d’una les plantes atòmiques en procés de desmantellament a Alemanya després que el govern d’Angela Merkel decidís el 2011 abandonar completament l’energia nuclear a causa del gravíssim accident a la planta japonesa de Fukushima. La guerra d’ Ucraïna i la crisi energètica subsegüent han portat Berlín a prorrogar uns mesos la vida de dos dels seus últims reactors en funcionament (que haurien d’haver estat definitivament desconnectats el 31 de desembre). Però és una moratòria temporal. L’àtom a Alemanya està kaput .

Gairebé alhora, el 2 de març, la comissió d’Afers Econòmics de l’ Assemblea Nacional francesa votava fer marxa enrere a la decisió presa pel president François Hollande el 2015 de reduir progressivament el pes de l’energia nuclear en la producció d’electricitat a França i anul·lar el límit del 50% que s’havia imposat com a objectiu (actualment és al 70%). No només no es reduirà res, sinó que Emmanuel Macron ha decidit tornar a pitjar l’accelerador i construir sis reactors nuclears de nova generació EPR2 d’aquí a l’any 2035 i arribar més endavant fins a 14. La invasió a Ucraïna de Rússia és darrere d’aquest gir de guió. Per París, la necessitat d’assegurar la sobirania energètica i complir amb els compromisos en matèria de reducció de les emissions de carboni justifiquen la renovada aposta atòmica.

Alemanya i França formen cadascuna aliances paral·leles dins d’Europa deixant fora l’altra

Alemanya i França avancen en aquest terreny, com en el de la defensa, per camins totalment diferents. Cadascun pel seu cantó. Cosa que no seria més problemàtica si no fos perquè són assumptes essencials i hi poden entrar en col·lisió.

Les tensions entre Berlín i París per la política energètica venen de lluny i enfonsen la seva arrel en els models contraposats dels dos països. Els alemanys ho van apostar tot al gas natural –comprant a Rússia a preus barats–, cosa que finalment s’ha revelat com a catastròfica. Els francesos, en canvi, van prioritzar l’energia nuclear, fins al punt d’erigir-se com el segon país del món –després dels Estats Units– amb més reactors nuclears: 56.

A la tardor del 2011, abans que la guerra d’ Ucraïna fos ni tan sols imaginable, Alemanya i França van mantenir una primera pugna per veure quines fonts d’energia podien considerar-se acceptables –i, per tant, beneficiàries de fons europeus– en el període de transició cap a una economia verda. Cadascú escombrava cap a casa seva i, al final, es va arribar al compromís d’incloure en l’anomenada “taxonomia europea” tant el gas com l’energia nuclear. Però la guerra d’ Ucraïna va fer que tot aquest esquema se n’anés en orris.

Desaparegut el gas natural de l’equació, ara l’enfrontament és a compte de l’hidrogen, que comença a configurar-se –com a combustible no contaminant– com una alternativa viable als combustibles fòssils. Ara bé, per fabricar hidrogen cal fer servir gran quantitat d’energia. Alemanya, juntament amb Espanya, ha defensat fins ara que la UE només financi projectes per generar hidrogen verd , és a dir, mitjançant energies renovables. França advoca, en canvi, per incloure també un hidrogen rosa , produït amb energia nuclear.

Per pressionar a favor de les seves tesis, París va organitzar el 28 de febrer una reunió a Estocolm per llançar una mena de aliança atòmica amb l’objectiu de promoure l’energia nuclear al continent. El nou club està integrat bàsicament –tot i que no únicament– per països de l’ Est: Bulgària, Txèquia, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Finlàndia, Hongria, els Països Baixos, Polònia i Romania. Suècia no s’hi va afegir –per salvaguardar el paper neutral de la seva presidència europea–, però podria afegir-s’hi després. En paral·lel, París va amenaçar d’abandonar el projecte del H2Med, el tub que hauria de conduir hidrogen des de Barcelona a Marsella i d’allà a Alemanya.

Al final, ha aconseguit que Berlín cedeixi. Dijous el secretari d’Estat de política de mercats financers i política europea, Jörg Kukies, va declarar que Alemanya s’acomodarà a les tesis franceses: “No aixecarem barreres ni crearem regles que prohibeixin o discriminin l’hidrogen produït amb energia nuclear”, va dir. Però aquesta mena de xocs deixen empremta.

El de l’energia no és l’únic front de discòrdia. L’altre incumbeix la defensa. I posa altre cop sobre la taula el joc alternatiu d’aliances que teixeixen Berlín i París a Europa. A l’octubre Alemanya va llançar un projecte propi d’escut antimíssils europeu – European Sky Shield Initiative [ESSI]– en associació amb 14 països més de l’OTAN –o candidats– entre els quals no hi havia França (i sí el gruix dels aliats nuclears de París): Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Hongria, Letònia, Lituània, Noruega, els Països Baixos, el Regne Unit i Romania. A què posteriorment s’han unit Dinamarca i Suècia.

El pla no és tant desenvolupar un sistema nou d’escut antimíssils com comprar conjuntament sistemes ja existents de curt, mitjà i llarg abast: bàsicament l’alemany Iris- T i el nord-americà Patriot (i addicionalment l’israelià Arrow 3). La iniciativa no ha agradat gaire al Govern francès, que ha desenvolupat en col·laboració amb Itàlia el seu propi sistema, el SAMP- T Mamba –l’últim model del qual va ser anunciat el 10 de febrer–, i que veu com el seu aliat més fidel a Europa el deixa fora. Almenys, de moment.