Sosté el filòsof Javier Gomá que la dignitat humana s’ha eixamplat tant els últims dos-cents anys, per la via dels fets i dels drets, que qualsevol molèstia o mínim inconvenient tendim a convertir-los en un afront, si no una agressió. La Reial Acadèmia Espanyola –que, com qualsevol club de la tercera edat, quan no té res a fer, que és gairebé tota l’estona, el gat pentina– ha decidit vacil·lar una mica més el personal i, tretze anys després d’haver-lo tipificat en el codi penal de l’ortografia, ha despenalitzat l’ús de l’accent en l’adverbi sólo quan hi hagi risc d’ambigüitat.
A les xarxes escrites –és a dir, a Facebook, Twitter i els peus de foto d’ Instagram–, les que accentuen, la cessió ha provocat gresca, txin-txins de solysombras [en cursiva, perquè no és al diccionari: és una beguda per a gent en edat testamentària, resultat de barrejar conyac i anís] i palmellades sobre la barra de zinc dels capitans intrèpids de la llengua, com si acabessin de rendir cops arpó a Moby Dick després de mesos de penalitats oceàniques. Si ens posem exquisits, a l’ Acadèmia ha guanyat la malenconia dels novel·listes –valgui la redundància– davant els coneixements tècnics de lexicògrafs i gramaticals, un vell problema de tots els venerables clubs rotaris quan relaxen els requisits d’entrada intentant atreure heterodoxos que animin la conversa. Que tan poca tinta, aquesta gota insignificant sobre la o, hagi fet vessar-ne tanta dona la mesura de fins a quin punt un pèsol sota el matalàs pot importunar el son de les donzelles.
El que amaga aquest pèsol, que durant els últims tretze anys ha desvetllat les nostres princeses ortogràfiques, és, com sempre, por dels canvis. Això, com és ben sabut, no és cap altra cosa que por de la mort. Perquè els defensors de l’accent, que avui reconeixereu perquè desfilen per les xarxes socials en avançat i indecorós estat d’embriaguesa ortogràfica, no tenien cap altre argument cert que haver-ho après d’una altra manera. Són aquella generació a la qual va ensenyar història el règim nacionalcatòlic, amb la ploma de Ricardo de la Cierva, i que viu convençuda que a Atapuerca els homínids portaven braçalets amb la bandera espanyola i reliquiaris de la Mare de Déu del Pilar.
Perquè, si bé el mòbil cert i inconfessable és recuperar el que un va aprendre quan era un vailet als Cuadernos Rubio l’oficial encara és més eloqüent de la batalla cultural en què ens trobem: resoldre el risc d’ambigüitat. Tornar al conegut des del parvulari i conjurar el doble sentit, l’amfibologia, l’ambigüitat insolent de la modernitat i els moviments andrògins. No cal ser una fura per percebre que a la princesa no li fa mal el pèsol sinó l’artrosi de massa anys, de massa canvis. El solotildista, resumint, només té por de morir. Sol.