Al peu de les piràmides, Napoleó va dir als seus soldats: “Des de dalt d’aquesta piràmide quaranta segles d’història us contemplen”. Si venim al present, bé podríem preguntar-nos què és el més alt i remot que ens contempla. No hi ha cap dubte: l’univers. En una nit clara veiem el mateix que Napoleó a les seves campanyes o Aquil·les a Troia. El cel no ha variat en milions d’anys. Ell veu el pas de la humanitat i si tingués cap tindria molta matèria per jutjar.
Què podrien pensar avui les Plèiades de nosaltres? Elles són el grup més bonic de joves estrelles visibles des de l’hemisferi nord, a la dreta del cinturó d’ Orió, les tres Maries. Semblen set estrelles juntes, com un fermall de diamants cada un més gran i ardent que el Sol. En realitat, és un grup bigarrat de mil estrelles i que amaga tota una nebulosa. Què deuen pensar de nosaltres l’estimades Plèiades, quan les veiem, tan clares, a l’agost, poc abans de l’alba, entre Mart i Venus? Què es deu dir allà a dalt d’una raça d’animals tan intel·ligents, creatius i forts, fins a reproduir-se des de fa un milió d’anys, com són els humans, però tan febles, imprevisibles i contradictoris en les emocions i conductes?
Hi deu haver molta saviesa en les Plèiades i cal témer que el seu judici no sigui complaent. Somriurien davant la nostra idea de creure’ns una espècie Sapiens. De moment som Loquens, l’animal que parla, no el que sap. Quant deu quedar encara d’“animal armat”, si mirem les desfilades de míssils intercontinentals davant les masses entusiastes. O l’espiral de la guerra, fins a milers i milers de morts més, a Europa. Uns fan la guerra, d’altres hi estan disposats i tots pensen que és inevitable. Tres pecats sapiens.
De què serveix l’escalada de força per solucionar un conflicte, sigui entre països, grups o persones? Putin i Zelenski estaran igualment en pau en la vida eterna. Biden probablement abans. Polítics: feu allò per al qual se us paga i negocieu bé d’una vegada sense tanta por. La vostra zona de confort ens està sortint cara.
Lee también
