Sol considerar-se que el principal motor de la societat és l’economia; dit altrament, que el treball i els diners són els principals factors que mouen la societat. Les qüestions materials han definit les societats, principalment des dels anys cinquanta del segle passat, després de la Segona Guerra Mundial. Posant el focus en l’economia, en l’obtenció de més recursos materials i humans, Europa va poder ser reconstruïda després de la guerra i generar un horitzó esperançador per a les persones, en relacionar l’esforç del treball amb l’obtenció de beneficis suficients per viure dignament. Les qüestions econòmiques van ser el centre de les preocupacions de les societats occidentals, fins a l’extrem de considerar que tot podia ser comprat, que totes les respostes als mals que un tingués podien ser solucionats amb diners.
El capitalisme, el seu perfeccionament, era el motor de la societat. El motor econòmic és el que continua marcant el dia a dia de les persones i els estats. Quan diem motor de la societat, busquem designar quins són els elements principals que organitzen, estructuren i mobilitzen les persones portant-les a actuar en una mateixa direcció.
La fe en el capitalisme declina cap a prendre plena consciència que el material s’imposa a l’espiritual
Si durant els darrers cinquanta anys del segle passat l’economia va ser el motor de la societat, després de vint-i-dos anys del nou segle ens hauríem de preguntar quin és el nou motor de la societat al segle XXI. Hi ha hagut dos esdeveniments, la crisi financera global del 2008 i la crisi pandèmica el 2020, que han provocat canvis profunds de prioritats vitals en la mentalitat de la societat. La crisi financera del 2008 va comportar la desconfiança de moltes persones en el sistema capitalista, i el confinament derivat de la crisi pandèmica va fer aflorar en moltes persones la sensació que estaven malbaratant les seves vides i el desig d’experimentar un canvi del model de vida que havien adoptat.
L’economia continua sent el motor de la societat, però ja no és l’única potència que la impulsa. Avui veiem com un gran nombre de persones renuncien a millors sous o prioritzen qüestions de caràcter afectiu davant de les que garanteixen obtenir un millor estatus social. La fe en el capitalisme sembla declinar a favor de prendre plena consciència que el material s’imposa a l’espiritual en un sistema econòmic. No és una reacció política sinó una reacció física, en observar com se’ns escapa el temps en distraccions que ens allunyen del nostre propòsit que comporta viure millor i no amb més coses. Posseir coses ens pot portar a ser posseïts per elles. El motor de la societat ja no és només econòmic; ara és determinant aconseguir nous drets socials per a les persones.
Fins i tot l’Estat comença a considerar el seu rol, no només la seva funció de proveir els ciutadans de les necessitats mínimes materials, sinó també de tenir cura del benestar emocional. Els estats exploren la creació d’una renda universal que cobrarien les persones, tant si treballen com si no. Alhora que es perceben símptomes de debilitament en el model de l’Estat de benestar, que implica perdre o soscavar drets, sembla que la preocupació dels ciutadans ja no només se centra en l’augment de salaris, sinó en la motivació a l’hora d’acudir als llocs de treball. Tot sembla indicar que el motor de la societat es va desplaçant de l’economia cap a saber quin ha de ser el propòsit principal de la vida.
Els individus experimenten un desplaçament de l’imperatiu d’haver de ser productius a sentir-se amb el dret d’exigir a l’Estat ser alliberats de les càrregues del treball o del paper que se’ls assigna com a consumidors. Aquest procés que porta a deixar d’entendre l’economia com a motor de la història ens porta a interrogar-nos sobre quin serà el nou model de societat, on el treball i el consum perden el paper vertebrador. Obliga a imaginar-nos un món on, gràcies a la intel·ligència artificial i els avenços de la ciència, l’home podrà reduir o replantejar el paper de la feina i els diners.
L’economia i el mercat continuaran estructurant les societats, però ja no hi haurà el desig, o l’obsessió, per aconseguir el millor cotxe, el mòbil d’última generació o les sabatilles esportives de tendència. L’al·licient que impulsarà les societats ja no serà el consum. Més enllà de les ideologies que busquen estigmatitzar l’actual sistema econòmic per al seu propi benefici polític, s’està obrint un canvi de mentalitat de les societats en què triomfa la creença que el nou motor de la història són els anhels i les aspiracions de les persones.