Beneïda mascareta
Ens ho ha confirmat la veu trencada del doctor Fernando Simón: les mascaretes al transport públic, la darrera mesura en peu de la llarga llista que ens va anar anunciant, deixarà de ser obligatòria els pròxims dies davant les xifres i l’evolució de la covid. Tot i que ben pocs complien aquesta norma encara obligatòria, la seva desaparició ens fa reflexionar sobre un objecte humil que es va convertir en el símbol d’una pandèmia mundial.
Molt pocs ciutadans que no fossin professionals de la salut se l’havien posat mai. Ningú en tenia a casa i, en un temps rècord, vam haver d’aprendre la diferència entre mascaretes de tipus II, FFP2 i les FFP3, com s’havien de posar, on s’havien de guardar. Vam comprar caixetes de plàstic per tenir-les protegides i a l’abast i ens vam fer experts a identificar falsificacions. I vam aprendre de primera mà el que vol dir l’especulació i l’arribisme dels que es van fer la barba d’or venent-ne o important-ne, sobretot si tenien germanes amb altes responsabilitats polítiques.
També es van convertir en símbol a abatre pels negacionistes i conspiranoics de tot tipus: que si els nens amb mascareta patirien danys neurològics irreversibles i els nadons no podrien establir vincles amb les mares emmascarades, que la falta d’oxigen pel seu ús ens fondria a tots el cervell i que serien la porta per a una legió d’atracadors que s’hi amagarien al darrere.
Un objecte humil es va convertir en el símbol d’una pandèmia mundial
Però les mascaretes també ens van acostar a l’Extrem Orient, a aquells metros japonesos o coreans atapeïts de ciutadans amb la mascareta posada. Llàstima que l’obligatorietat, les mentides i la mandra ens hagin impedit aprendre dels seus motius per portar-ne. Per a protecció pròpia, en cas de patir malalties, tenir les defenses baixes o viure amb persones amb aquestes dificultats i per responsabilitat. Quantes vegades no hem entrat en un vagó de tren o en un taxi tossint i moquejant i n’hem sortit deixant un rastre de virus com a regal?
Ja no portem mascaretes pel carrer, les botigues o el cinema. Ens relacionem mirant-nos als ulls i la boca, però vint minuts amb elles posades de tant en tant no seria un mal regal. Un aprenentatge de veritat de la pandèmia.