La continuïtat impossible

Del partit d’ahir només en recordarem el fred i els punts aconseguits sense acabar de saber si els mereixíem o no. Dembélé i Gavi van ser els més entusiastes durant noranta minuts en què l’equip va crear menys oportunitats que el Getafe. La intermitència continua, però la continuïtat encara és un objectiu a llarg termini. És un signe d’identitat dels equips en formació però, en el cas del Barça, les urgències existencials, institucionals i econòmiques obliguen a aferrar-se a la propaganda. I sempre que es fan circular consignes com l’“hem tornat” o “la nova era”, la realitat s’imposa amb unes limitacions que, mentre permetin guanyar, no interferiran en l’estabilitat col·lec­tiva.

El repertori de recursos del Barça de Xavi alterna dues geometries: la de l’entusiasme i la de la supervivència. Ahir va tocar supervivència, una fórmula conservadora de mantenir el resultat i una boira mental a l’hora de no buscar l’espai allà on pot fer més mal. Quan emergeix la geometria de l’entusiasme, s’imposen les diagonals i la circulació de la pilota s’accelera. Aquesta acceleració debilita el rival i augmenta la pròpia autoestima. En el mode supervivència, en canvi, s’imposen els llocs comuns: tocs de pilota innecessaris i l’horitzontalitat com a refugi. En comptes de fluir, el futbol es mastega fins a fer bola.

La continuïtat en el joc és, encara, un objectiu a llarg termini

Quan veus jugar el Manchester United (i ja no diguem el City o fins i tot el Nàpols), et preguntes com s’ho farà el Barça si aplica les revolucions de partits com el d’ahir. És greu? No, perquè s’ha guanyat i perquè, com detecten els aficionats que continuen acompanyant l’equip al Camp Nou, es constaten millores i, sobretot, s’entenen les circumstàncies atenuants que expliquen part de la incertesa. Aquesta alternança també depèn de l’actitud dels rivals. Però, en el cas del Barça, sembla néixer en un racó remot i vulnerable de la pròpia inseguretat.

Per combatre el fred, ahir els culers parlaven de la victòria de l’equip femení i, després d’uns dies de barra lliure d’opinió, entenien que no es pot comentar amb la mateixa temeritat dialèctica l’absència de De Jong que l’ingrés a la presó de Dani Alves. Intentant respondre totes les preguntes, Xavi va voler comentar l’impacte de la notícia de la presumpta violació que ha portat Alves a la presó i, alhora, transmetre-li un missatge d’empatia personal justificat per l’amistat de molts anys. Va ser una decisió arriscada perquè, a la sala de premsa, Xavi no solament es representa ell mateix, sinó que està sotmès a tots els focus i ha d’entendre que, tot i la transcendència artificial que sovint li volem donar, el futbol és irrellevant si es barreja amb la dimensió social d’una notícia com la de la presumpta violació i els abusos de poder que se’n deriven. La digestió del primer impacte, però, evoluciona. Després d’una primera fase marcada per una ignorància que funcionava per aspersió, sembla que s’imposen el rigor i la informació. I si fa l’efecte que els protocols han funcionat (a la discoteca, a l’hospital, a la comissaria, als jutjats), en l’àmbit mediàtic lligat a la informació esportiva també hauríem d’aprendre a no confondre els estats d’ànim banals de l’espectacle amb els drames, les tragèdies i les injustícies.