El ministre Félix Bolaños insisteix que el procés sobiranista s’ha acabat i la tensió del 2017 ja és història. És una afirmació temerària: sulfura els independentistes que, precisament perquè en discrepen, criden a mobilitzar-se contra la cimera franco-espanyola encarnada pels presidents Emmanuel Macron i Pedro Sánchez.
Macron i Sánchez a la cimera euromediterrània de desembre.
Coincidint amb l’espectacle de l’autodestrucció i liquidació de Cs, Jordi Cañas va ser entrevistat per Gemma Nierga. Potser perquè intueix que tindrà poques oportunitats d’aparèixer als mitjans de comunicació, Cañas va desplegar tot el seu repertori d’histrionisme emfàtic i casernari i va deixar clara alguna idea per entendre que el procés encara no és història. “No els perdonaré mai”, va dir referint-se al govern presidit per Carles Puigdemont abans de comparar-lo fugaçment amb els assalts bolsonarians de Brasil. I va respondre a les preguntes de Nierga sobre un dels fenòmens que sembla imposar-se com a sospitosa consigna politicoperiodística del 2023: l’hipotètic retorn de Puigdemont i la seva capacitat d’influir en l’escenari polític català i espanyol. Segons Cañas, “el problema de Puigdemont és que s’està quedant sense eco i que, per fer-se sentir, ha de cridar cada vegada més. Un dia, de tant cridar, es quedarà sense veu”. No sé si aquest diagnòstic es pot aplicar a les imminents afonies de Puigdemont, però sí que descriu el moment polític de Cs. A El Fax de 8TV , en canvi, Eduard Pujol i Pilar Rahola van aprofitar la ressaca del dia de Reis per actualitzar l’agenda de mobilitzacions patriòtiques. Per variar, van fer servir enquestes recreatives i les formes de sectarisme que quan el procés encara no s’havia convertit en el procés de Schrödinger practicaven alguns programes de TV3.
S’insinua una de les tendències per al 2023: parlar del possible retorn de Puigdemont
Un altre gran diagnosticador de la realitat política: Toni Batllori. L’han recordat amb encert, rigor i emoció els seus amics i companys de professió. Fa quatre anys, va presentar un llibre esplèndid i singular sobre el seu ofici: Dibuixa’m una patata (Libros de Vanguardia). El dia de la presentació, a la llibreria Jaimes, hi havia, entre d’altres, el Raimon i l’Annalisa, que van constatar com als ninotaires i als artistes els resulta més fàcil expressar-se amb un llapis que no pas amb paraules. Uns dies després de la presentació, vaig rebre un paquet amb el prototip, en miniatura, d’una escultura. El paquet incloïa unes instruccions per muntar-lo, compost per una pedra de la mida d’una patata, un filferro (treballat amb un llaç a la part inferior, per posar-hi la pedra al damunt) i, a la part superior, un núvol de poliestirè, fràgil i inestable. Tot plegat podia interpretar-se com la metàfora de la lleugeresa de les idees i la llibertat o de la voluntat de combatre les tensions entre la gravetat de la pedra i la volatilitat creativa. Suposant que les patates s’hagin d’interpretar, és clar.