Després de veure l’excel·lent pel·lícula Simone, la mujer del siglo, sembla inevitable contrastar dues Simone contemporànies, Veil i Weil. Les dues franceses, jueva la primera, cristiana la segona, longeva una, morta prematurament l’altra, totes dues activistes polítiques. Al cinema, la dona del segle és Veil.
Marcada per l’internament a Auschwitz juntament amb la seva germana i la seva mare, on sols van sobreviure les dues joves, Simone Veil, casada, mare de tres fills, advocada, va arribar a la magistratura el 1970, als 43 anys. Més tard, sent ministra de Sanitat, va impulsar la llei de despenalització de l’avortament, aprovada el 1975. Veil va ser presidenta del Parlament Europeu del 1979 al 1982, i fins a la seva mort, el 2017, va actuar a favor dels drets socials.
Molt diferent va ser l’itinerari de Simone Weil, filòsofa, mestra, sindicalista, nascuda el 1909 filla de pares jueus. Sent molt jove es va convertir al cristianisme, i als 22 anys va obtenir una plaça de professora de filosofia. Amb tot, les seves inquietuds socials la van conduir a deixar la docència per treballar com a obrera en diverses fàbriques, entre les quals la Renault. El seu objectiu era experimentar per si mateixa l’explotació de què eren objecte els treballadors i poder denunciar-ho amb coneixement de causa.
Dues activistes polítiques unides per la lluita pels drets socials
L’esclat de la guerra civil espanyola la va portar a participar el 1938 en les Brigades Internacionals a favor de la República, fins que un accident la va obligar a tornar a França. Va reprendre l’ensenyament, va escriure articles mentre el seu país estava ocupat pels nazis, i es va negar a menjar més del que als seus compatriotes més dissortats els era possible, amb la qual cosa es va agreujar la tuberculosi que patia.
El 1942 va abandonar França amb els seus pares, en perill per ser jueus, i es va instal·lar al Regne Unit. Allí va subsistir com a redactora per a una publicació de la França lliure, fins que la seva malaltia va empitjorar i va ser ingressada en un sanatori d’Ashford. La seva vida va acabar l’agost del 1943, amb només 34 anys. Havia escrit molt sobre la classe obrera, el capitalisme i en contra de la guerra, però no va saber perviure. Al contrari de Simone Veil, no va poder seguir sent útil per als seus semblants.