L’establishment irlandès no sap com frenar l’avanç imparable del Sinn Féin

Irlanda, tot i que s’ha modernitzat, és un dels països intrínsecament més conservadors d’Europa i del món occidental, com demostra la llarga influència de l’ Església, per la qual cosa ha trigat a legalitzar l’avortament i el divorci, i des de la seva independència fa un segle s’han alternat al poder dos partits de centre dreta (el comunisme i l’esquerra radical són insignificants). Per això, molts s’exclamen davant l’ avanç inexorable del Sinn Féin i la perspectiva que governi després de les eleccions generals previstes per d’aquí dos anys (març del 2025 com a límit).

El Sinn Féin va néixer el 1905 com un partit progressista, nacionalista, republicà, proirlandès, antimonàrquic i antibritànic. Es va oposar a l’ Acord Angloirlandès del 1921 que va establir la partició de l’illa i sempre ha lluitat per la reunificació, de vegades amb mètodes més que dubtosos (tot i que no ho ha admès mai oficialment, va ser durant els troubles el braç polític de l’IRA). Els menors de 35 anys no saben o no volen saber gaire res de la violència a l’Ulster des dels seixanta fins a mitjans dels noranta, que va deixar un saldo de més de 3.500 morts, però bona part de la població d’edat madura l’associa encara amb el terrorisme, el considera antidemocràtic i els horroritza el fet que acariciï el poder.

Dues dones, Mary Lou McDonald i Michelle O’Neill, protagonitzen la revolució política que viu l’illa

Als últims comicis ja va obtenir la majoria de primeres preferències (a Irlanda es poden votar diversos partits en un sistema proporcional de vot únic transferible), i va quedar empatat a escons amb el segon perquè no va presentar prou candidats en algunes circumscripcions, un error que no tornarà a cometre. Els dos partits tradicionals de centre dreta, Fianna Fáil ( FF) i Fine Gael ( FG), per impedir que governés malgrat el mandat popular obtingut van formar una curiosa coalició amb torns en el poder. Els dos primers anys va estar com a taoiseach (primer ministre) Michéal Martin, d’ FF, i fa uns quants dies va ser rellevat per Leo Varadkar, d’ FG. Les diferències polítiques i ideològiques entre els dos grups, representants de les classes mitjanes i les elits econòmiques, són mínimes.

Però el Sinn Féin ha continuat avançant, monopolitza el vot jove i té un 35% de suport (per un 21% de cadascun dels seus principals rivals), amb un programa de centre esquerra centrat en la construcció d’habitatge (la mancança fa que sigui més car que a Nova York), congelar tres anys els lloguers, reformar la sanitat, despesa pública en infraestructures (el creixement econòmic és superior al de la mitjana de la UE), afrontar l’increment del cost de la vida, apujar els impostos a les empreses i als més rics, reconèixer l’ Estat palestí, combatre el canvi climàtic i convocar un referèndum sobre la reunificació. Gran dominador de les xarxes socials, és leninista en termes d’organització interna però pragmàtic en política i no utilitza un llenguatge incendiari. Sap que conservador i al·lèrgic al canvi és el país.

L’establishment recorre a tot el que pot per tacar la seva imatge, i ara intenta explotar la vinculació de la seva líder, Mary Lou McDonald, amb un membre d’una banda criminal que va fer petites donacions i va ser regidor del Sinn Féin, i el nom del qual ha sortit a col·lació durant un judici molt mediàtic que se celebra a Dublín per una baralla entre bandes ara fa sis anys en un hotel de la capital. La popularitat del grup, però, amb prou feines s’ha vist afectada.

Dos homes vinculats al passat terrorista, Gerry Adams i Martin McGuinness, van decidir la transició de les bales a les urnes com a millor estratègia per a la reunificació de l’illa, i van aconseguir la seva presència en tres parlaments (la Dáil, Westminster i Stormont). Però són dues dones, McDonald i Michelle O’Neill –la seva número dos i líder a l’Ulster–, les qui han tret la toxicitat associada amb la marca Sinn Féin i l’han purificat. La primera seria ara la primera ministra del Nord si no fos pel boicot unionista a les institucions autonòmiques, i la segona podria ser-ho d’aquí dos anys a la República. Són elles les que estan a punt de revolucionar la política de l’illa.