Falta molt poc perquè tornin els nostres Cachitos de hierro y cromo , el viatge musical de La 2 i Ràdio 3 a les entranyes de l’ arxiu de RTVE. Amb això retornarà el contenidor musical de les Nits de Cap d’Any , acompanyat de la ironia d’aquells rètols excel·lents que tallen més caps que la sèrie Joc de trons ; entre ells, el meu. Escoltarem temes clàssics com Dile a p apá , crit generacional dels anys 90 gràcies a la veu sens parell de Christina Rosenvinge a la seva etapa a Christina y Los Subterráneos. I precisament de veus sens parell, del que ens diuen Los Subterráneos i de dir coses sobre papà és del que volíem parlar-los per acabar l’any.
Anem primer a les veus sens parell: la del president del Govern central i el líder de l’oposició. No tenen parell, perquè no s’assemblen en res. Acaben malament el 2022 tant un com l’altre. I la incògnita és qui té més a perdre. Demà pot no haver-hi una recessió econòmica, però ja estem immersos en una recessió política. En l’últim CIS, un 28,3% dels espanyols no vol “cap” dels candidats com a president, la xifra de desafecció política més important des del novembre del 2020, l’any de la covid. “Ningú” treu entre 7 i 11 punts a Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. I si ens centrem exclusivament en l’electorat més desideologitzat que se situa entre blocs, aquest mal anomenat centre que cal saber desplaçar a la teva causa, la desconnexió és gairebé el doble: “Ningú” supera un 41%. Com el 2011 abans del 15- M. A l’esquerra, quan governa, aquest context no li sol anar bé i el perill de la dreta és l’excés d’expectatives. Felip VI, en el seu discurs, ha captat aquest moment.
Avui, el PSOE ja no té escó a Sòria: un és per a Sòria Ja!, i l’altre, per al Partit Popular
I què ens diuen Los Subterráneos? Què ens suggereix aquell soterrani, aquell conducte, aquella habitació sota la superfície on habiten metafòricament els espanyols que volen desconnectar del soroll i els embolics? Que la crisi de les togues no és la nova foto de Colón. I que comunisme o llibertat no li dona ni un sol vot més dels que ja té el PP.
S’està acumulant molta por, ràbia, ira i fúria continguda mentre el bombardeig entre blocs no cessa. Les conseqüències de les últimes reformes penals i jurídiques són una enorme incògnita fins a conèixer si hi ha dòmino de casos revisats, quins i quan en el cas penal. I, en la reforma jurídica, confondre l’aglutinar la majoria de la investidura amb unificar i mobilitzar el vot al carrer cap a un únic partit és símptoma de puerilitat política. Qualsevol procediment expeditiu i qüestionable que s’hagi d’explicar molt és una bomba nuclear d’enormes dimensions en temps de recessió política.
La vocalista Christina Rosenvinge,ressòd’una generació
Pegar a l’àrbitre, a més, encara que sigui un de molt casolà com el Tribunal Constitucional, no és intel·ligent ni a Madrid ni a Brussel·les. “Ningú” vota el que es queixa de l’àrbitre. Acato no és ataco. I empara no és tret. En política professional no es poden obrir mai els calaixos sense saber com tancar-los. I menys a les portes d’unes eleccions autonòmiques i municipals de final de mandat sota dos referèndums: el del PP, Sánchez o Espanya; el del PSOE, Espanya o cop a la democràcia. “Ningú” està en això. El que interessa a “Ningú” són les hipoteques, el preu dels aliments, la sanitat. La política domèstica.
I finalment, atenció amb el problema del papà. Després dels promesos míssils Patriot d’alta mobilitat i la inversió de 45.000 milions en la cimera Zelenski-Biden, se sap que hi haurà guerra d’ Ucraïna durant tot el 2023, inclosa la presidència espanyola de la UE. A Espanya, el vestit de comandant en cap no és el més aconsellable en període electoral: Sòria serà més decisiva que Síria a les generals. I precisament avui a Sòria, que reparteix només 2 parlamentaris, atenció, el PSOE ja no té escó. Un és per a Sòria Ja! i l’altre per al Partit Popular.
El títol real de la cançó era Voy en un coche i no Dile a papá . I els recordo que el cotxe era robat. La pregunta és, a qui? Al PSOE o al PP? O a “ Ningú”? El cotxe era un Spider amb dos seients que n’agafava 200 sense parar. Christina Rosenvinge, eterna com a ressò d’una generació, està asseguda en un d’ells camí de la Moncloa. Ni Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo no són avui a prop d’asseure’s a l’altre seient.