Assistim a una revolució històrica, sense líders, sense cap, però amb una primera línia imbatible, la iniciada per les dones iranianes. Els precedents són ben coneguts: la metxa es va encendre amb la mort de Mahsa Amini, la jove kurda que passejava amb el vel escotat: massa centímetres de cabell invocant la luxúria. En un Iran encara més radicalitzat, les ciutadanes han desafiat la por com mai. “Potser aquestes seran les meves últimes paraules”, escrivia la veterana actriu Hengameh Ghaziani a les xarxes socials abans que la detinguessin després de gravar-se passejant pels carrers de Teheran, sense vel. A la diva popular Katayoun Riahi li va passar el mateix; totes dues han estat acusades de “col·lusió amb la intenció d’actuar contra la seguretat de l’ Estat”. Com elles, desenes d’artistes i periodistes influents que ja no callen –i enarboren un únic eslògan: “Dona, vida, llibertat”– són blanc de les autoritats amb l’objectiu d’ aturar la revolució, no la protesta.
A Occident encara no sabem què significa realment el hijab. No es tracta d’una peça de posar i treure, sinó d’un autèntic jou, per més que a les passarel·les es continuï utilitzant com a caprici estètic, desposseït del seu significat real, és a dir, de l’ètica. Comparteixo aquesta apreciació amb l’escriptora Najat el Hachmi, que de jove en va combatre la imposició, i em respon: “Quan vaig veure Penélope Cruz fent-se el serrell i d’altres aprofitant per tallar-se les metxes, vaig pensar que no havien entès la profunditat del gest de les iranianes”.
Perquè, d’àvies a netes, la seva rebel·lió, decidida a posar fi al control ferri que els impedeix cantar, seure al costat d’un home a l’autobús i fins i tot fumar en públic –i en canvi no castiga la violació conjugal–, visibilitza una guerra soterrada en què només colpejava un bàndol, l’altre estava completament velat.
Les declaracions d’alguns jugadors de la selecció iraniana de futbol al Mundial, així com el seu gest solemne –d’una passivitat combativa– de negar-se a cantar l’himne del seu país, han contribuït a amplificar l’alçament, i l’han portat a tots els racons del planeta. El fiscal general de l’ Iran ha insinuat una pròxima desaparició de la policia de la moral, encara que molts consideren les seves paraules una tàctica per aturar l’aixecament, cosmètica per a l’enemic. Tant de bo es tracti d’una conquesta real: no permetem que els nostres països contemporitzin amb aquells on s’emmordassa i s’assassina les dones.