Passen els dies, passen els mesos i passen els anys, però el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan de govern de la judicatura espanyola, continua atrapat en una situació manifestament irregular i inadmissible, deguda a la caducitat del mandat dels seus membres, de la qual per cert es compleixen avui quatre anys sencers.
Potser és oportú aprofitar aquesta efemèride per recordar l’origen de tal situació, que contravé el que disposa la nostra Carta Magna, en la qual es preveu la renovació del CGPJ cada cinc anys, i erosiona per tant la seva fiabilitat i el seu prestigi. Tornem, doncs, a les dates prèvies al 4 de desembre del 2018, dia en què estava prevista la renovació encara pendent avui, un quadrienni després. Un mes abans d’aquella data, el PSOE i el PP ja tenien acordada una renovació del CGPJ que donaria onze vocals al PSOE i nou al PP, repartiment derivat de la nova aritmètica parlamentària, després de la moció de censura del juny d’aquell any que va donar el poder als socialistes. I que, per tant, havia de corregir la correlació de vocals que datava del 2013, quan Mariano Rajoy presidia el govern. Tot estava encarrilat, també l’acord per situar en la presidència del CGPJ i del Suprem Manuel Marchena, president del tribunal de la causa pel procés contra l’independentisme català. Però a mitjans d’aquell mes de novembre va transcendir un watsap del senador popular Ignacio Cosidó en què deia als membres del seu grup que la presidència de Marchena els permetria controlar per la porta del darrere la Sala 2a del Suprem, que investiga entre d’altres els delictes de corrupció dels partits polítics.
No cal felicitar ningú per aquest aniversari, que és un oprobi per a la democràcia
Al conèixer aquesta filtració, Marchena va renunciar a la presidència. Tot seguit, els dos partits majoritaris van donar per trencat el pacte de renovació. I així seguim en l’actualitat, malgrat que el cas és injustificable, malgrat les reconvencions públiques i notòries de la Unió Europea per posar fi amb caràcter d’urgència a aquesta irregularitat, malgrat que fonts del Suprem han qualificat la situació de “desastre institucional” i malgrat les denúncies de Carlos Lesmes, que abans de dimitir com a president del CGPJ i del Suprem l’octubre passat, fart de la incapacitat dels uns i dels altres per resoldre la crisi, es va referir obertament i críticament a “una classe política que fa prevaler amb massa freqüència els seus interessos partidistes sobre els generals de la nostra nació”.
És cert que els alts funcionaris de la justícia espanyola tenen una quota de responsabilitat en aquesta irregularitat, atès que alguns assumeixen de bon grat la seva relació amb dretes o esquerres. Com la poden tenir determinats aspectes de l’ordenament legal. Però és obvi que els dos grans partits en tenen així mateix una quota, en la mesura que no han sabut arribar a acords o mantenir-los. I també ho és que el PP bloqueja aquest procés, mitjançant una interminable i variada tirallonga d’excuses per provar d’argumentar l’obstruccionisme. Per exemple, que era impossible pactar amb el PSOE perquè aquest partit establia acords amb Podem o amb independentistes; o perquè Pablo Iglesias feia declaracions antimonàrquiques; o perquè certes convocatòries electorals eren ja a tocar; o pels indults del procés; o perquè eren prioritàries reformes procedimentals...
Malgrat tot això, el pacte entre PSOE i PP és possible. Ho demostra l’acord que ja es va forjar el 2018. O el que es va teixir l’any en curs entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, amb noms de vocals inclosos, fins que el popular va decidir trencar-lo, aferrant-se a una enèsima excusa. Així hem arribat fins a aquest quart aniversari d’una caducitat, la del CGPJ, que és un oprobi per a la democràcia espanyola, i pel qual no podem felicitar ningú.