Un camí sense retorn

Tots els presidents de govern fins a Rodríguez Zapatero van tenir una ambició: que en el seu mandat acabés el terrorisme d’ETA. Amb aquesta finalitat van desenvolupar activitats secretes i de risc, com la negociació amb la banda. Aconseguit aquest objectiu, l’aspiració de tots –és a dir, de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez– ha estat resoldre l’anomenat “problema català”. Rajoy ho va tenir impossible perquè, com Félix Bolaños li recorda cada dia, durant el seu mandat va passar de tot: la pèrdua de la por a la paraula independència , els referèndums il·legals, els esdeveniments del 2017 i l’aplicació del 155.

Pedro Sánchez va arribar al poder avalat pels nacionalistes i els independentistes, va governar juntament amb ells, va decretar indults, va obrir el diàleg i acaricia el somni de ser el pacificador. L’anul·lació del delicte de sedició és el seu instrument màgic i aquesta és la raó per la qual promou una reforma del Codi Penal que defuig dels informes del Consell d’Estat i del CGPJ i rebutja els òrgans de direcció del seu propi partit amb dos greus problemes afegits. El primer és el pecat original: presumeix de ser el mag de la resistència, fet que equival a dir que el seu mèrit és resistir per estar molt de temps al poder. I això té un preu: qualsevol cosa que faci és interpretada en aquesta clau. El record de les seves paraules anteriors sobre la sedició, la rebel·lió o el fet de considerar un delicte la convocatòria unilateral d’un referèndum no fa més que confirmar aquesta clau: amb audàcia reconeguda, Sánchez pot resoldre el conflicte, ja ho veurem, però assegura suports per a una llarga estada a la Moncloa.

La iniciativa de carregar-se la sedició va ser presentada com “un compromís personal”

El segon és més inquietant: la iniciativa de carregar-se la sedició va ser presentada com “un compromís personal”. Una acció d’aquest abast i de conseqüències imprevisibles, per molt democràtic que sigui l’autor, no és un projecte de partit, ni una promesa electoral, ni una decisió d’ Estat; és un afany seu i afrontat, a més, per un procediment d’urgència que només es justifica per les exigències o les necessitats d’esquerra. Seva serà, per tant, la glòria o la responsabilitat històrica. I lliure és el judici que es pot fer sobre el seu personalisme, tan pròxim en aquest sentit a un comportament autocràtic. Aquesta seria una línia d’atac que encara no va utilitzar l’espanyolisme.

Aquest escrivent no pot saber si és bo o dolent esborrar el delicte del Codi Penal. Aquestes accions són magnífiques o perverses segons el seu resultat, i això cal veure-ho. Si serveix perquè a Catalunya es deixi d’acusar l’ Estat de repressor, ja seria un èxit en la històrica tasca d’enfortir la convivència. Si serveix perquè s’estengui la idea que l’ Estat queda indefens davant qualsevol intent de trencar la unitat nacional, com diuen el PP i bastants líders d’opinió, serà inevitable una onada de pessimisme a la resta del país.

Davant d’això, cal anotar que van fallar ostentosament com a mínim cinc formes:

1. No es van respectar els tràmits exigibles per a les reformes legals, fet que va crear en la societat no catalana una sensació que hi havia alguna cosa per amagar.
2. Si tot és fruit del diàleg, es van ocultar els acords, o tenen clàusules secretes o l’ Estat és l’únic que ha cedit.
3. Tota la justificació del Govern central es va basar en acomodar la llei espanyola a la legislació europea i les dades demostren que és una veritat molt parcial.
4. Anomenar “desordres públics agreujats” un supòsit de declaració unilateral d’independència necessita molta concreció perquè, tal com es presenta, és una mica còmica.
5. Per alguna raó que sona a debilitat, els responsables del canvi es neguen a reconèixer que continua vigent el 155, la usurpació d’atribucions de l’ Estat que preveu el Codi Penal i, en el pitjor dels casos, el delicte de rebel·lió. De no dir-ho ve l’esmentada música brunzidora de la indefensió de l’ Estat.

I una reflexió final: si eliminar la sedició és tan positiu com diu el Govern central, no s’entén com no se li explica a Feijoo i se l’atreu a la causa. I esmentat el senyor Feijoo, em permeto recomanar-li que no anunciï la derogació del que ara s’aprovi. Una vegada s’hagi donat aquest caramel a l’independentisme, treure-l’hi seria incitar-lo a tornar a considerar repressor l’ Estat espanyol. En tot cas, el camí que obre Sánchez no té retorn i obre altres debats: que s’estovi la malversació, preguen els corruptes; que desaparegui el 155, demana Urkullu; amnistia i referèndum, reclama Aragonès. Es comença per anul·lar un delicte i es reobre el debat territorial. Que sigui a fi de bé.