Mentre Pedro Sánchez anunciava la reforma del delicte de sedició, a mi l’ull se me n’anava al quadre que tenia darrere. El seu rostre s’emmarcava entre els quadrats verds, ocres, marrons que componen l’obra de Teresa Lanceta, i els seus cabells blancs flotaven al costat dels cercles teixits per l’artista. L’obra suavitzava l’acer de les seves paraules i atorgava un color evanescent a l’habitual grisor de la política. A diferència del Tàpies ombrívol que penjava en temps de Rajoy, l’abstracció de Lanceta projecta un ordre serè marcat per línies rectes però no rígides. El biaix reparador aplicat a l’art funcionava folgadament en l’escena monclovita gràcies a aquella peça d’avantguarda autoreflexiva, lluny de compulsions i esclats.
Quan Sánchez va arribar a la Moncloa, es va afanyar a descórrer les cortines. Més llum, més blanc, un parquet clar, un llum Wagenfeld. I va reclamar quadres de dones al Reina Sofia. Obres de Menchu Gal, Juana Francés, Teresa Lanceta i Soledad Sevilla van ser traslladades a la seu de la Presidència del Govern, un Gabinet amb majoria femenina.
Quan Sánchez va arribar a la Moncloa, va reclamar quadres de dones
Miquel Barceló va fer públic llavors el seu malestar per passar del museu al club vip més selecte del país. I és comprensible que la idea d’un aparador institucional espanti els genis. Teresa Lanceta, enorme artista però menys popular, es va sorprendre quan li van trucar de la Moncloa per preguntar-li com havien de penjar una de les seves teles abstractes que feia dues dècades que estava arraconada en un magatzem. “Vertical o horitzontal?”. Podia posar-se de les dues maneres. Així d’adaptable, flexible, versàtil. Perquè la seva bé podria ser l’abstracció d’un mapa polític: ens autònoms però cosits, cada un d’un color diferent –de vegades subtilment, d’altres molt contrastats–, però parteix d’un tot harmònic. La inspiració de l’art és infinita. Tant de bo a Sánchez i Aragonès els vagi bé, i no hagin de recórrer al crit de Munch.