La literatura es posa a prova amb els temes gastats, temes sobre els quals sembla que ja està tot dit, amb el risc que la imaginació vagi a raure en l’atzucac dels llocs comuns. La setmana passada, de visita a Venècia, primera ciutat global del món modern, vaig matinar per fer una passejada al llarg de la llacuna encara adormida. M’endinsava en els seus carrers inundats del xipolleig de l’aigua i pensava que, si és un lloc tan màgic, escenari d’infinitat d’obres, és perquè, quan es mira amb atenció el quadre d’aquesta ciutat, cadascú veu la seva ànima reflectida en qualsevol pedra o tram d’aigua. A la maleta duia els textos de Proust inèdits publicats recentment per Lumen, en els quals es recullen impressions seves sobre Venècia. Espai saturat de mirades, enquadrat milers de vegades primer a l’oli i després uns altres milions amb càmeres, el seu text sobre la Serenissima sorgeix de mirar amb summa atenció, d’abraçar la perplexitat i desafiar allò preconcebut.
Igual que a Proust, Venècia ha quedat associada al nom de Joseph Brodsky. No era un expert pròpiament dit en la matèria ni un venecià de soca-rel, sinó algú que va trobar en les seves estructures d’aigua i pedra –el temps que flueix i l’eternitat, respectivament– una prolongació de Leningrad, d’on va haver d’exiliar-se. Amb cada metàfora de palaus i canals, ens va revelar misteris sobre la vida. Perquè això és el que ens dona la literatura: un llenguatge que opera com una clau mestra, amb l’aspiració d’obrir totes les portes.
Gràcies a Marca d’aigua (Brodsky passava els hiverns a la llacuna veneciana), podem veure el lent avanç d’una embarcació a través de la nit com el pas d’un pensament coherent pel subconscient, i els estrets carrerons ens semblen “passadissos entre les prestatgeries d’alguna immensa, oblidada biblioteca, igual de silenciosos”.
Pensem que l’amor és un carrer de sentit únic i que l’apetit de l’ull –que a Venècia s’independitza del cos– es deu al fet que l’art ens proporciona una mica de seguretat i consol, perquè “no ens amenaça amb la mort ni ens emmalalteix: la bellesa és on l’ull descansa”. Les restes de Brodsky reposen entre Murano i el barri de Cannaregio, en una illeta rectangular. Aquesta setmana el novel·lista rus Mikhaïl Xixkin escrivia des de Suïssa que, si el seu compatriota ressuscités, es tornaria a exiliar. I segurament tornaria a demanar que l’enterressin en un cementiri estranger, perquè els patriotes d’avui no s’apropiessin d’ell.
A l’illa-cementiri de San Michele, amb les tombes d’altres russos il·lustres, com Stravinski i Diàguilev, vaig recordar una resposta de Salman Rushdie al Qüestionari Proust. “On t’agradaria viure?”. “En una prestatgeria de llibres, eternament”. Acabava de llegir que, després de l’intent de censura més radical que pugui haver-hi –l’eliminació física de l’escriptor–, que va patir el passat 12 d’agost, havia perdut la visió d’un ull i la mobilitat d’una mà, dues eines per a l’escriptura. La notícia del seu atemptat va obrir informatius i va ocupar primeres pàgines; uns mesos després, en canvi, aquesta dada sobre la seva vida de nou mutilada per la fàtua va quedar enterrada sota els trending topic s del moment, perquè la conversa global la dicta Twitter.
Inculcar l’hàbit de la lectura a una edat primerenca és el millor regal per al futur
Fa una dècada Rushdie va donar una conferència sobre la censura. Deia que l’originalitat de l’art és perillosa: “Desafia, qüestiona, revoca suposicions, desestabilitza els codis morals, falta al respecte a les vaques sagrades”. Vull pensar que durant la seva convalescència li han arribat les imatges d’aquestes paraules convertides en càntics de llibertat, vençuda la por i reconquerida la imaginació, pels carrers i els centres educatius de l’Iran, contra el mateix règim que va exigir la seva mort per un llibre que els seus detractors segurament no van llegir, com li va passar a Borís Pasternak amb El doctor Givago. “L’art no és entreteniment. En el millor dels casos, és una revolució”, concloïa.
Un estudi recent confirma, una vegada més, que inculcar l’hàbit de la lectura a una edat primerenca és el millor regal per al futur, capaç fins i tot de salvar les desigualtats econòmiques de partida. Sense la lectura des de la infància, estaríem mig cecs, disposats a acceptar qualsevol consigna i a compartir-la sense reflexió crítica. Llegir, compartir llibres, discutir idees, apropiar-se de noves maneres d’expressar-se, permet veure un món sempre nou. I millorable, a més.