És dijous al vespre i falten vint minuts perquè s’estreni l’obra teatral Miércoles que parecen jueves –escrita per Juan José Millás, dirigida per Mario Gas i interpretada per la nostra enorme Clara Sanchis–, però encara estic en un taxi que encadena semàfors en vermell com si li haguessin llançat una maledicció. Centenars de llums petites i sirenes em maten lentament mentre sona la cançó homònima en la veu de Roberta Flack. Atenta a l’hora que marca la pantalla, el meu ànim bascula entre el descoratjament i el petit raig d’esperança. Baixo del cotxe disposada a emular Ana Peleteiro, i esbufego d’amor davant la guardiana de la porta. “Impossible entrar, ha començat fa un minut!”. Un minut!
M’adono que no estic sola. La rotllana d’éssers despentinats que estan de dol per quedar-se sense aquests Miércoles que parecen jueves va en augment. Saludo Vicky Peña i li pregunto com està, igual que podria fer-ho en una vetlla. “Ara mateix, feta pols”. Arriba panteixant un jove que sembla Macron amb masclet. “Vinc de París per veure l’obra!”, suplica a la portera impertèrrita, i li xiuxiueja: “Deixa’m entrar très discrètement”. Per un moment la cua estirada de la dona sembla afluixar-se. “Tenim trenta butaques buides”, ens consola. I llavors se sent un tret. És un instant de gràcia en què creiem que formem part de la funció.
La nostra enorme Clara Sanchis és bastant Millás durant l'hora i deu minuts de 'Miércoles que parecen jueves'
Vaig tornar-hi un dissabte que semblés dijous, per si de cas. En escena, Clara Sanchis amb gavardina, un exemplar de Crim i càstig i un revòlver, li preguntava a la policia si no era prou Millás perquè la deixessin parlar, i recordant que, a l’ escola, va conèixer una nena que es deia Inés Bastante García, sent extraordinari que algú de poca edat ja hagués arribat a ser bastant alguna cosa.
Sanchis és bastant Millás durant una hora i deu minuts. En la seva conferència apòcrifa, una pluja d’irrealitat va amarant de clarividència el públic, que assoleix aquella pau que suposa adonar-se de com l’absurd es converteix en sentit comú. “Què és més real, el que se’ns ocorre o el que ocorre?”, Ascensión/ Juanjo interpel·la el públic. Per què no ens preguntem mai sobre el que se’ns ha ocorregut, en lloc del que ens ocorre, que sol ser més prosaic? Y per què ens han influït més personatges irreals com el Quixot o Spiderman que els nostres propis germans? Al sortir del teatre, una se sent revolucionada, conscient que l’aparell imaginari reclama cures urgents, ja que una realitat desaprensiva l’ha tancat al manicomi.