Per la profunditat del trauma de l’origen, per l’alçada de l’ambició literària, per la voluntat d’intervenir en la vida pública, en l’àmbit local i internacional, Francesc Serés (Saidí, 1972) és un dels autors d’ara que fan pensar més en Baltasar Porcel. Els seus primers llibres estaven escrits des d’una perspectiva geològica: hi eren més importants el paisatge que la gent. I quan homes i dones hi van començar a tenir un paper protagonista, no sempre te’ls acabaves de creure.
En general, Serés descrivia millor els ambients que les persones. Això va anar millorant de llibre en llibre i va fer el gran tomb a La pell de la frontera (2014), que és un volum de reportatges sobre la transformació de la comarca del Baix Cinca, i a La casa de foc (2022) que és, amb diferència, la seva novel·la millor. Per la densitat moral, pels personatges ben construïts, per la veu narrativa versemblant i per l’ambigüitat de molts aspectes de la trama i pel desenllaç. A moltes terres altes, de les comarques que van ser pageses, hi ha grans plantacions de marihuana i, al seu voltant, formiguegen negocis, secrets, abusos i crueltats.
Serés tenia moltes coses al pap i, enlloc d’explicar-les en un llibre de no ficció, ha triat una distància literària curta
M’ha sobtat una mica que després d’aquest llibre, tan encertat, Serés s’hagi apressat a escriure una novel·la circumstancial sobre el Procés, en el qual va tenir una part activa amb articles a la premsa. És evident que Serés tenia moltes coses al pap i, enlloc d’explicar-les en un llibre de no ficció, a la manera de Toni Sala a El cas Pujol (2014) ha triat el camí de la distància literària curta, com Antoni Pladevall a Tot és possible, una novel·la sobre les consultes sobiranistes (2011) . Està tot tan tendre que fa una mica d’angunia. Serés renuncia a aparèixer com a personatge-narrador (un dels encerts de La casa de foc )i escriu una història amb un repartiment format per dos professors d’un institut del Penedès, els seus fills, i els companys i amics d’escola.
La trama es concentra en un dia, d’ençà que en Carles i la Marina es desperten (i Serés els presenta enmig de l’univers físic i virtual) fins que se’n van a dormir, després d’haver-se acomiadat de l’escola, d’haver fet un banquet d’adéu-siau, i després de reconciliar-se amb l’altre professor d’història, amic de joventut, amb qui en Carles s’havia distanciat a causa de visions diferents del Procés (tot i que els dos eren independentistes).
Francesc Serés presenta 'La mentida més bonica'
No entraré a discutir la tesi política: els partits van enganyar la gent, no hi havia res preparat, tothom ha perdut la fe i el país ha fet una reculada de dècades. Només vull remarcar que aquesta idea es repeteix amb tanta insistència, per part dels personatges principals, que ofega la possible acció dramàtica. Si volguéssim fer una sèrie de televisió sobre el desengany del Procés, no crec que els guionistes s’allunyessin gaire de la trama que ha imaginat Serés.
La dona del restaurant on fan el dinar va amagar urnes i paperetes i ara, entre la Covid i que li fan buit, no bufa cullera. Els dos fills d’en Carles i la Marina: un és un xicot d’acció, dels que fa rapel pels ponts i fan perdre la xaveta a la policia, penjant el mòbil controlat al coll d’un gos; l’altra vol fer carrera política i pensa amb quin partit li convé més. Entre els companys hi ha una altra professora d’història que és la primera que va denunciar l’engany. I una mestra, filla de Policia Nacional, que va participar en les protestes a l’Institut de Sant Andreu de la Barca, quan van acusar els professors de manipular i adoctrinar els nens.
Si volguéssim filmar una sèrie sobre el desengany del procés , no crec que els guionistes s'allunyessin massa d'aquesta trama
Com a trames secundàries, Serés escriu sobre els canvis de tarannà dels alumnes i les noies que es fan fotos al lavabo de l’Institut, mig despullades, sobre l’especulació immobiliària i la Caixa del Penedès, que va desaparèixer sense que cap dels seus dirigents n’assumís la responsabilitat, de les cases ocupades. En Carles i la Marina han arribat a un punt i final en la seva trajectòria. La incertesa de la jubimntció, quan se sobreposa al desengany de la política, té més recorregut que la política sola, explicada des d’un punt de vista una mica reiteratiu.
Francesc Serés