Bon nivell de joc, bons resultats a la Lliga i fins i tot fortalesa psicològica per capgirar dinàmiques negatives. Però tremolor de cames, falta de personalitat i de determinació a Europa. L’equip de Xavi és capaç de demostrar talent i resolució amb un 0-4 al Santiago Bernabeu, i només uns mesos després, dubtes, fragilitats i tendresa, al mateix escenari. Quan es va incorporar el de Terrassa, encara no fa un any, l’equip va millorar el joc i de mica en mica va anar agafant embranzida fins al clàssic de finals de març, el seu punt àlgid.
Però després d’humiliar, a casa seva, a qui s’enduria la Lliga de Campions, es va començar a desinflar, com si ja haguessin complert amb tot el que s’esperava d’ells. Llavors, després d’un mercat d’estiu ple de fitxatges rutilants i la consegüent injecció de confiança, hem tornat a veure un equip amb ambició, bon joc i resultats… fins a l’aturada dels partits de seleccions. A partir d’aleshores, qui sap per què, després d’algun bon partit, el Barça ha tornat a patir daltabaixos en els moments crucials. En suma, irregularitat exasperant. Quina és la diagnosi per a aquesta varietat d’estats d’ànim, de joc i de resultats? A mi, que no soc doctor en res, només me’n surt una: la joventut de l’equip. Aquella fase en què tot el que ets en potència surt més a raig que no pas a demanda, i quan més et fa falta s’esvaeix, capriciosament, com si en tinguessis foradat el dipòsit, com si no sabessis convocar-ho a voluntat.
Xavi Hernández
Quina és la diagnosi per a aquesta varietat d’estats d’ànim, de joc i de resultats? Només me’n surt una: la joventut de l’equip
Al costat de petites proeses, dubtes immensos. Sempre he pensat que, al Barça, per la gosadia d’un estil de joc que exigeix jugar en camp contrari i quasi de memòria, trencant línies i al primer toc, el dipòsit d’autoconfiança dels jugadors ha de ratllar la fase maníaca d’un bipolar.
L’altre dia repassava una vella entrevista en què vaig preguntar a Johan Cruyff per la irregularitat, a les primeres temporades, del que després seria el dream team . “No creus que hi ha un component psicològic, d’autoconfiança, molt important en el teu estil de joc?”, li vaig preguntar. “La irregularitat és lògica perquè només aprenem dels errors”, em va dir. “Pots xerrar fins a l’endemà. Fins que no comets una errada important i ja no et torna a passar mai més. La irregularitat ve d’aquí. Es tracta de convèncer-los en els partits bons, quan tothom és dins. Quan encara no hi estàs acostumat, pots fallar, lògicament. És un procés d’aprenentatge. I jo crec que al primer any, els bons partits, els gols marcats, pocs en contra, a la llarga et donen una confiança que et fa dir: anem per bon camí. I la gent gaudia perquè anava al camp amb esperança. Podia veure un partit dolent, però estar orgullós al següent. El futbol és
això”.