El pes econòmic més baix del País Basc a Espanya i el concert permeten al PNB aconseguir traspassos de competències i drenar l’Estat sense que PP i PSOE el titllin de xantatgista. Acabat el terrorisme, Madrid assumeix això dels jeltzales com una mera transacció. Així, sense pressa, però sense pausa, Euskadi camina cap a l’Estat lliure associat sense prendre’s la molèstia ni tan sols de definir-lo així.
Catalunya és diferent. La contribució catalana és un pilar bàsic de l’Estat i, sense res assimilable al concert, el drenatge flueix de la perifèria al centre. Són números, res més. En aquest context, la situació d’ERC és més complexa que la del PNB a l’hora de negociar.
El socialisme és l’única opció de pacte d’Esquerra Republicana
El PNB és accidentalista pel que fa al règim, mentre que ERC des de la fundació està compromesa amb la república. Tancat el procés, Esquerra fa temps que estableix lligams amb altres formacions republicanes –col·laborant entre fundacions– amb la convicció que les crisis de règim generen oportunitats per a l’autogovern català (aconseguir-lo, 1931; recuperar-lo, 1977). I que la següent pot arribar pel flanc republicà, com a denominador comú d’un ampli espectre de forces
peninsulars.
El PSOE per a Esquerra és adversari perquè com a partit constituent de la democràcia actual s’ha convertit en suport imprescindible de la monarquia parlamentària. En la seva llarga història no sempre ho va ser. Per contra, a causa de l’arquitectura de l’Estat i de la posició del PP respecte a les polítiques socials i la carpeta catalana, el socialisme és l’única opció de pacte d’ERC.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès.
El president Aragonès ha presentat el seu govern en minoria amb la voluntat de “governar per a tothom”. Tot i això, sense poder comptar amb Junts, el votant d’ERC (no el militant) i aquell a qui vol captar a les àrees metropolitanes veuran en la negativa a aprovar els seus comptes amb el PSC com la primacia del discurs del partit davant l’interès general. El mateix passa amb els pressupostos estatals. Gabriel Rufián va reconèixer dilluns a TVE que per al comú dels catalans la reforma de la sedició no és una prioritat. Situant-la com a moneda de canvi de l’aprovació dels comptes, ERC corre el risc que es vegi com una decisió corporativa. Sobretot perquè la gestió de l’1-O ha deixat clarobscurs.
Davant la inflació, els costos energètics, les hipoteques a l’alça, la immigració desatesa i la desigualtat en augment, aquest hivern els catalans agrairan més la llenya que els discursos sobre Rosa Parks. Avui fa un segle de la Marxa sobre Roma. Tenim cent anys d’experiència per constatar que, quan l’Estat no resol el benestar, la ciutadania es decanta cap a plantejaments simplistes. També que sempre hi ha algú que ha de sacrificar idees en nom de la responsabilitat.