Davant les càmeres hi havia Elnaz Rekabi enfrontant-se al desafiament d’escalar un mur en el mínim temps possible durant el campionat asiàtic d’aquest esport. Portava la samarreta blanca que identifica l’ Iran, però els seus cabells, recollits en una cua, eren completament visibles. No hi havia cap rastre del vel amb què obligatòriament s’han de tapar les dones de la República Islàmica. Especialment en el seu cas, perquè forma part de la selecció nacional. A través d’un missatge que va publicar posteriorment a Instagram bàsicament va argumentar que havia perdut el vel. Va ser el que va escriure abans de tornar a l’ Iran i després d’hores durant les quals es va témer per ella.
Pels joves iranians, especialment les dones, que ja fa sis setmanes que protesten al carrer sota el lema “Dona, vida, llibertat”, l’acte de Rekabi de competir sense vel és ple de simbolisme. Entenen clarament que l’aclariment el va escriure per protegir la seva família i poder tornar al país. Una cosa que es va confirmar quan Rekabi, després d’aterrar a Teheran, es va enfrontar a la televisió pública coberta amb una jaqueta que amb prou feines li tapava el maluc i una caputxa sobre una gorra negra que li tapava el cap.
Tothom es pregunta si la ‘policia de la moral’ tornarà als carrers quan les coses s’hagin calmat
El mateix abillament –molt poc ortodox per a les autoritats locals– amb què va ser fotografiada hores després juntament amb el ministre d’Esports. L’actitud de Rekabi no és excepcional ni única a l’ Iran actual. Des de la mort de la jove kurda Mahsa Amini de 22 anys el 16 de setembre, moltes dones han decidit desafiar les autoritats i oblidar-se del vel. No és nou. Passa des de fa alguns anys, especialment entre les més joves. Però durant les últimes setmanes més i més dones caminen amb la cabellera a l’aire.
Com Rekabi, es mostren davant les autoritats i les forces de la llei. Hores abans que l’esportista de 33 anys aterrés dimarts a l’aeroport Imam Khomeini de Teheran, tres dones de diferents edats van travessar el control de passaports amb el cap descobert, tal com va poder veure aquesta corresponsal. Ningú no els va dir res. El mateix va passar minuts més tard quan les dones que recollien les seves maletes també van deixar caure el mocador, tot això davant dels cossos seguretat que vigilen l’aeroport. Una escena semblant va succeir dies enrere quan desenes d’estudiants van caminar sense vel davant d’un grup de Bassij, el cos paramilitar de la guàrdia revolucionària.
“En el meu cas, és una manera de protestar, molta gent és a la presó i molta gent ha mort aquests dies”, explica la Samira, una urbanista de 30 anys que confessa que no és prou valenta per sortir al carrer i unir-se a les mobilitzacions. “Tinc por d’anar a la presó, sé que moltes dones són objecte d’abús”, diu. Però té la valentia de sortir amb el cap totalment descobert. “Esclar que em fa por fer-ho, però és una manera de dir a les joves que els dono suport”, explica la Samira, que fins fa sis setmanes es deixava caure el vel amb freqüència.
La Samira ara no porta res que la tapi. Deixa el mocador a casa. Una tendència cada vegada més freqüent, almenys a Teheran i Karaj, la capital de la província d’ Alborz, on cada vegada es veuen més dones que ni tan sols porten un mocador al coll. La mare de la Samira, de 50 anys, fa el mateix. “Ella està molt preocupada pel que pugui passar, però s’ha tret totalment el vel per solidaritat amb mi i les altres joves que ho arrisquen tot”, explica.
Durant les protestes, moltes dones de més de 40 anys han acompanyat les seves filles per protegir-les. “Elles entenen la nostra frustració i saben que hem de lluitar pel nostre futur. La seva generació no va ser capaç de guanyar aquesta lluita”, explica la Nazanine, de 22 anys. Ella estudia Economia i també s’ha tret el vel.
La Nazanine explica que la vegada que va passar més por va ser en un restaurant del centre de Teheran. Era amb dos amics i una altra jove sense vel, com ella, quan van entrar tres policies. Es van asseure, van menjar i se’n van anar sense gairebé mirar-les. “Aquests dies no s’atreveixen a dir res, temen que la gent es giri contra seu”, explica la Nazanine, que es fa la mateixa pregunta que circula aquests dies per tot arreu: “Estem vivint la liberalització de l’ús del vel? Tornarà al carrer la policia de la moral quan la situació s’hagi calmat?”
Hi ha veus dins el mateix sistema que diuen que cal donar llibertat. Però l’ala radical del règim i els seus seguidors el defensen amb tots els mitjans. “És la llei, així són les regles”, explica la Fàtima, de 55 anys, que es vesteix amb el xador negre que identifica les dones més tradicionals, religioses, algunes d’elles relacionades amb el règim. “Jo un dia li vaig preguntar a una dona amb xador que em mirava malament per anar sense vel per què no entenia la meva manera de vestir. Li vaig explicar que jo respectava les seves creences i que volia que ella entengués les meves”, explica la Nilufar, una inversora de 33 anys que afegeix que la seva millor amiga és xadori , i es respecten mútuament.
“El vel és un símbol de la nostra lluita i per algunes també és el final de la República Islàmica. Però és fonamental guanyar aquesta batalla, perquè ens permet tenir la llibertat d’escollir com a dona quina és la nostra actitud davant la vida. No és just que hàgim de viure sempre amb por”, afegeix la Nilufar. Són moltes les dones que ho arrisquen tot per aquesta lluita. Com la dona jove que dies enrere onejava el vel amb el cap descobert enmig d’una de les avingudes més freqüentades de Teheran. Sap que pot acabar a la presó. Però, com ella, més dones iranianes estan disposades a assumir-ne el risc.