És tòpic que per trencar les normes cal saber-les, sí. Cal, sobretot, anar més enllà de la norma. I, així, l’artista suís Paul Klee (1879-1940) va aprendre a la perfecció les tècniques de dibuix naturalista més normatiu, aparentment objectiu i neutral, i a mesura que avançava va trobar que eren “eines que no li permetien anar més enllà i passar de l’observació a descodificar les lleis internes de la natura”.
Ho explicava Martina Millà per posar en context l’evolució de l’artista a l’exposició que ahir va presentar a la Fundació Joan Miró, Paul Klee i els secrets de la natura, en col·laboració amb el Zentrum Paul Klee de Berna –que al gener obrirà una mostra sobre Miró–. Són més de 200 peces entre dibuixos i obres pictòriques, però també quaderns d’aprenentatge i herbaris que abasten tota la seva vida i arrenquen amb el seu primer dibuix documentat, als quatre anys, en una làmina en què davant de dos escarabats traça a llapis un cargol. Un petit cargol, sí, que podria prefigurar ja la manera que tindria d’enfrontar-se a l’art.
Martina Millà, responsable d'exposicions de la Fundació Joan Miró; Rafael Pardo, director de la Fundación BBVA; Sara Puig, presidenta de la Fundació Joan Miró; Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró; i Nina Zimmer, directora del Zentrum Paul Klee
La Fundació Miró abre con Paul Klee una nueva alianza con museos de artistas
Millà ha volgut comissariar aquest estudi de la natura a partir d’un trajecte cronològic sobrevolat per la importància de textos fonamentals: d’una banda Vies per a l’estudi de la natura, que Klee va publicar el 1923 en un catàleg de la Bauhaus, i l’obra de Goethe, en especial Intent d’explicar la metamorfosi de les plantes i Teoria dels colors, que li van deixar una forta empremta. Per la comissària, hi ha fragments del Viatge a Itàlia de l’escriptor i pensador alemany que li ressonen “com Klee posat en paraules”.
La visita comença amb Anys formatius. L’estudi de la natura com a descoberta de la personalitat artística (1883-1911), on es poden descobrir els primers dibuixos, les llibretes d’esbossos i quadres com un paisatge dividit en cinc fragments, com un paravent, pintat a disset anys. Millà posa l’accent en com en aquesta etapa de cerca de la tècnica ja s’aprecia com Klee aprèn “l’ambigüitat de les formes de la natura” i les duu més enllà. Així, per exemple, dins l’estudi anatòmic d’un peu s’hi poden veure valls i muntanyes, o el que hauria de ser un prat pot semblar un capvespre.
La mostra, amb més de 200 peces, s’inicia amb el primer dibuix documentat de l’artista, amb només quatre anys
En el segon àmbit, Viatge a Tunísia i Primera Guerra Mundial. La natura com a enigma i evasió (1912-1920), s’exploren els anys del grup expressionista Der Blaue Reiter i com es refugia en la seva obra durant la guerra, en una sala representada com una roda de colors en homenatge a Goethe.
Després arriba la part dedicada a la Docència a la Bauhaus. L’anàlisi dels fenòmens naturals (1921-1931), que s’endinsa en els anys del Klee docent, centrat a ensenyar als seus alumnes les lliçons de la natura, i on a més de les obres en què es veu l’estudi de fenòmens com la pluja, els llamps o el vent s’hi mostren herbaris o una peixera a mode de reconstrucció de la que l’artista tenia a casa, on sovint convidava els estudiants a observar els peixos.
Paul Klee Ohne Titel (Zeltstadt im Gebirge) [Sense títol (campament a la muntanya)] 1920. Zentrum Paul Klee, Berna
Al final arriba la Síntesi i identificació. El darrer període (1932-1940). En aquest espai es mostra la depuració de la seva obra, afectada al final per la malaltia degenerativa que li causaria la mort amb només seixanta anys, i que el va dur a pintar amb els dits i, “conscient de l’organicitat del cos, li permet desvelar el secret de la natura”, va explicar Millà, perquè “normalment vivim dissociats del cos” i va ser a través de la malaltia que Klee “va arribar a la comunió màxima amb la natura”.
A més de les obres de Klee, la mostra trenca aquest relat monogràfic amb obres d’artistes silenciades pel relat oficial de la història de l’art, contemporànies a Klee, com Gabriele Münter, Emma Kunz i Maruja Mallo, les obres de les quals dialoguen amb les del suís i s’hi contextualitzen. I encara hi ha com a epíleg una instal·lació de Sandra Knecht, artista suïssa nascuda al mateix cantó que Klee que reflexiona a partir de l’última etapa de l’artista i alhora remet a Miró.
La mostra trenca el relat monogràfic reivindicant Gabriele Münter, Emma Kunz, Maruja Mallo i Sandra Knecht
A la presentació, el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, va destacar les “múltiples i diverses possibilitats de lectura” de l’obra de Klee, a qui es mostra com a artista però també com a persona sensible i com a pedagog. La cap de relacions institucionals de la Fundació BBVA, que patrocina l’exposició, va destacar després de 34 anys col·laborant amb la Miró la voluntat de posar en primer terme “mirades noves sobre artistes coneguts”, i en aquest cas, a més, amb un tema tan actual, perquè com Klee “avui la societat entén la natura més enllà de la bellesa”.