La protesta no sempre implica rampell i violència encara que pretengui rebentar un ordre. Quan estudiàvem història, ens pertorbaven aquelles imatges de Gandhi amb les costelles marcades i el somriure beatífic, líder d’aquells dissidents que, a la manera de Bartleby, preferien resistir de manera pacífica. De Rosa Parks, que va preferir no aixecar-se del seient en aquell autobús perquè estava massa cansada per continuar sent maltractada com a negra, a Simone Weil, una altra santa contemporània que, refugiada a Anglaterra, va decidir menjar el mateix que els seus compatriotes a la França ocupada i va morir desnodrida i tuberculosa, la protesta callada ha estat sovint més eficaç que els atemptats i les bombes. Aquella forma d’autoviolència portava un missatge implícit: no val la pena continuar vivint si no existeix la justícia.
Fa una dècada dues investigadores nord-americanes, Erica Chenoweth i Maria Stephan, van publicar Why civil resistance works?, en què analitzaven més de 200 revolucions violentes i no-violentes entre el 1900 i el 2006 a l’ Iran, Palestina, Birmània o Sud-àfrica. La seva conclusió va ser que les insurgències pacífiques triomfen tres de cada quatre vegades, mentre que les violentes només una. A més, els moviments de resistència civil ofereixen una garantia molt més gran de futur democràtic.
Sempre vaig entendre les accions de PETA a les desfilades de moda com a rampells narcisistes més que pedagògics
Com a directora de revistes vaig assistir a diverses accions dels activistes de PETA en desfilades de moda: de sobte, una noia amb els pits a l’aire i una pancarta de “ Pells no” pujava a la passarel·la, trencant el ritual hipnòtic. Tant era que cap model no portés pells, es tractava d’impactar el públic. Ignoro a qui van convèncer, però jo sempre vaig entendre aquelles accions com a rampells narcisistes més que pedagògics.
Avui, un moviment d’activistes mediambientals lluita contra el canvi climàtic llançant sopa de tomàquet sobre obres mestres de l’art. “Us preocupa més la protecció d’un quadre o la protecció del nostre planeta i la seva població?”, es justificava una de les joves que va llançar un pot de sopa Heinz a Els gira-sols de Van Gogh. El quadre tenia un vidre protector i la National Gallery va córrer a informar-nos que l’obra no ha patit danys, però aquell gest, el d’atemptar contra una de les màximes expressions de la creació artística, és d’una vilesa comparable a jugar amb un encenedor en un bosc sec. En lloc d’atemptar contra la bellesa, ho haurien de fer contra l’estupidesa humana, començant per la seva. Perquè cal protegir el clima, sí, també l’interior.