Espanya reactiva Frankfurt
Obre la Fira del Llibre més important del món
Els Reis i el president alemany, a la inauguració
La presència de la literatura espanyola com a hoste d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt es va obrir ahir amb el protocol de les grans ocasions. Els reis d’ Espanya, Felip i Letícia, van acompanyar el president alemany Frank-Walter Steinmeier a la cerimònia d’obertura, una presència significativa i simbòlica, ja que l’anterior participació espanyola en aquesta categoria, el 1991, no va comptar amb l’assistència dels aleshores reis Joan Carles i Sofia, i l’autoritat més alta present va ser el ministre de cultura Jordi Solé-Tura.
En el marc del seu viatge d’Estat a Alemanya, els reis han volgut donar suport a aquesta aposta cultural que porta a la capital del Hesse prop de 200 autors i en la qual s’ha invertit 12 milions d’euros. Amb ells van ser ahir presents el ministre de Cultura, Miquel Iceta, i el d’Afers Exteriors, José Manuel Albares.
Un any de retrobament. El 2020 la fira va haver de suspendre qualsevol acte presencial. El 2021 es va desenvolupar amb caràcter mixt i baixa participació. Aquest any recupera certa normalitat, amb 4.000 expositors de 95 països. En l’acte inaugural, les autoritats alemanyes presents – al costat del president Steinmeier, el president de l’estat de Hesse, Boris Rhein; i Narkess Eskandari-Grünberg, alcaldessa de la ciutat– es van referir a aquesta reactivació de la trobada, amb la seva satisfacció per la participació espanyola i la presència dels monarques. Hi va haver també referències a la guerra a Ucraïna, els seus danys a la societat i, també, a la indústria del llibre d’aquell país.
Després, Sílvia Pérez Cruz va cantar el tema Mañana , amb lletra d’Ana María Moix
En la seva intervenció, Felip VI va fer una comparació entre l’ahir i l’avui. “Han transcorregut més de 30 anys des que Espanya va ser Convidada d’Honor per primera vegada en aquesta mostra. L’ Espanya d’avui té poc a veure amb la de llavors. La transformació i modernització sense precedents del nostre país, particularment des de l’adhesió a les Comunitats Europees el 1986, s’ha plasmat en profunds canvis a la societat, la cultura i l’economia”.
Va afegir que “gràcies a la feina diària de tots els seus ciutadans, Espanya és un país decididament compromès amb la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme, la tolerància i el diàleg com a fonaments d’una democràcia forta i oberta, capaç d’abordar els enormes reptes d’un món intensament interconnectat, i solidari, davant els greus desequilibris i les desigualtats globals”. Però entre aquestes transformacions hi ha un component que no ha variat: “L’ estima i l’admiració pels llibres, profundament arrelats a la nostra societat. Perquè, malgrat el pas dels anys, les successives generacions, també les innovacions tecnològiques, l’essència del llibre es manté inalterable”.
El rei es va referir a Goethe i el seu amor per Calderón de la Barca, a Schonpehauer i la seva dedicació a Gracián. “Aquestes i moltes altres traduccions han contribuït a aprofundir el cabal de les literatures espanyola i alemanya, que s’enriqueixen mútuament com vasos comunicants més enllà de les diferències lingüístiques”.
Muñoz Molina: “No sé si la literatura espanyola és millor que el 1991, però és més variada i plural”
El discurs inaugural del país convidat sol estar investit d’un caràcter simbòlic. El Nobel Seamus Heaney va pronunciar al seu dia el d’Irlanda. Czeslaw Milosz i Wislawa Szymboska van compartir el de Polònia. Quim Monzó es va encarregar del de la literatura catalana. Espanya en aquesta ocasió ha seguit l’exemple polonès encomanant-lo a dos autors de prestigi que representen dues aproximacions molt diferents de la literatura.
En la línia de Felip VI, Antonio Muñoz Molina va fer una comparació entre l’ahir i l’avui d’ Espanya a la fira. L’autor d’ El jinete polaco va recordar que fa trenta-un anys “els escriptors que vam venir a Frankfurt ja feia almenys quinze anys que gaudíem d’una plena llibertat ciutadana i creativa, i cinc de la integració del nostre país a Europa. De llavors ençà una generació sencera ha tingut temps de fer-se adulta, ja sense el llast ni l’ombra de la dictadura, i sense la sorpresa de la novetat de la democràcia, però també sense moltes de les seguretats que el 1991 donàvem per suposades”.
Va assenyalar que els escriptors de la seva generació “teníem un món sencer per explicar, i per a la nostra sorpresa vam trobar una nova comunitat de lectors que es van interessar àvidament pels nostres llibres, i vam trobar també editors internacionals i públics d’altres idiomes que eixamplaven l’àmbit de la nostra literatura”. “Una de les grans diferències entre la literatura espanyola que va venir a Frankfurt el 1991 i la que arriba ara és la irrupció de les dones, que sempre han estat la part majoritària del públic lector, i ara comencen a tenir la presència que els correspon”.
“Jo no sé si ara, en conjunt, la literatura espanyola és millor o pitjor que fa trenta anys, i ni tan sols si és més lliure. El que sí que sé, i celebro sense reserva, és que és molt més variada i plural, en tots els sentits”. Va apuntar que “en aquest temps han arribat a Espanya gairebé sis milions i mig d’immigrants, que ara són un 14% de la població”. I va celebrar que “aquest canvi tan profund ja ha començat a reflectir-se en la nostra literatura. I això, com a escriptor i com a lector, m’omple d’esperança”.
Irene Vallejo, autora de L’infinit dins d’un jonc , assaig traduït a 38 idiomes (la versió alemanya acaba d’aparèixer), va abordar el valor de les traduccions, en sintonia amb el lema de la fira “traduir, transferir, transformar”.
“Com va escriure José Saramago, els escriptors fan les literatures nacionals, mentre que els traductors construeixen la literatura universal. Als qui m’han regalat la pàtria del seu idioma, als qui accepten ser jo perquè jo sigui una altra, la meva família de Babel, vull fer-los saber en públic la meva gratitud infinita”, va expressar.
Vallejo: “Els escriptors fan les literatures nacionals, i els traductors, la literatura universal”
Virtuosa de la reconstrucció cultural històrica, va fer viatjar en el temps l’auditori fins a l’escola de traductors de Toledo. L’ona expansiva de les seves traduccions de l’àrab al castellà “i d’allà, segles després, des del llatí, a l’alemany o a l’anglès”, resultaria decisiva per als pensadors europeus dels segles XI, XII i XIII “que van beure d’aquelles fonts a través de Dant i de sant Tomàs, influïts tots dos, profundament, per Ibn Arabi de Múrcia o per Averrois de Còrdova. El nostre deute amb les seves recerques i afanys és immens”.
“La història de la literatura –va continuar– també està farcida d’exilis, una altra forma de vida fronterera. Els escriptors desposseïts dels seus lectors, prohibits a la seva pàtria, depenen de les traduccions per recuperar el país irrenunciable que són els lectors”. Avui, “mentre rugeixen els discursos que ens divideixen, celebrem els qui sigil·losament, en la lleial penombra, reconstrueixen, amb els carreus de la complexitat, des de l’edició i la traducció, imaginaris d’esperança compartida. Frankfurt és, precisament, capital i cruïlla de traduccions. Aquí la literatura i les idees venen a la recerca d’una altra pell, de renaixements sense fi. Quan traduïm, partim de la diferència
per reivindicar la proximitat”, va concloure.