Pregunta’t què pot fer el jazz per la teva ciutat

Avís a l’audiència: en aquest article hi ha expressions que poden ferir la sensibilitat d’aquells que pensen que en cap cas no es pot parlar de cultura en termes de promoció turísti-
ca i, encara menys, per reforçar el marketinià i mercantilista concepte de marca de ciutat .)

Que consti que la principal aportació del jazz és la formació d’una ciutadania més crítica. Pocs estils musicals permeten expressar els sentiments de manera tan lliure, amb un apassionant i continu joc d’acceptació i ruptura de les regles que el defineixen. La paleta d’avantatges és generosa: diverteix, forma, estimula, excita, calma. I, per si no n’hi hagués prou, és la música que més es presta al mestissatge, una pràctica tan necessària en aquesta era en què abunden els neofeudalismes. No hi ha cap escenari més col·laboratiu al món que una jam session , si es permet l’ús de la hipèrbole, encoratjada per l’escolta, en el moment d’escriure aquest text, d’un combo del trompetista Jerry González.

El festival internacional hauria de servir com a base per potenciar la crida del gènere a Barcelona

Dit això, què impedeix que una ciutat tregui profit del fet d’haver estat contaminada durant dècades pel virus del millor jazz? Per què s’ha de preservar el tresor per a gaudi exclusiu de l’afició? Per què no es comparteix amb el món?

Vegem el cas de Barcelona, on urgeix una política ambiciosa de promoció cultural que permeti seleccionar el turisme que atreu. Perquè captar visitants amb l’esquer de la cultura no massifica ni gentrifica , sinó que ajuda a obrir els ulls a tots els estaments del sector perquè vegin quin és el tipus de turista que més convé, ja sigui milionari o gairebé mileurista.

El fet és que no són gaires les ciutats europees que poden promocionar-se a través del jazz. I Barcelona té la sort de formar part de les escollides. Per diversos motius: el primer, ser seu d’un Festival Internacional de Jazz pel qual han passat –i passen– les estrelles del gènere. Fer-ne una relació exhaustiva és ociós. Més aviat caldria enumerar qui no ha vingut. Louis Armstrong? Cert, el festival encara no existia quan S atchmo va visitar Barcelona el 1955, convidat pel Hot Club. Duke Ellington? Sí, va ser-hi! A l’edició del 1969, amb un (asseguren) memorable concert a Santa Maria del Mar.

D’aquí a uns dies, el 26 d’octubre, acudirà al festival un autèntic dream team del gènere: el que formen Joshua Redman(saxo), Brad Mehldau (piano), Christian McBride (contrabaix) i Brian Blade(bateria). La festa contínua.

A més del festival i d’una sèrie de festivals especialitzats, hi ha els clubs, que proliferen a Barcelona malgrat que aquesta és una ciutat poc amable amb tot el que sigui susceptible de molestar el veïnat. El degà, el mític Jamboree, s’ha atrevit a obrir una tercera sala a la plaça Reial. També hi ha el públic, contingut però fidel, i hi ha les escoles, com el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu, l’ Esmuc, la Jam Session o la inesgotable pedrera de talent que lidera Joan Chamorroa Sant Andreu. I, gràcies a elles, músics joves i talentosos.

Què falta? Probablement, que s’assabenti el món i, de passada, molts barcelonins que no tenen per què fer-se adeptes al jazz, però sí que els agradarà saber que la seva ciutat sobresurt en el gènere. Una bona manera de promocionar aquesta campanya seria celebrar de veritat –com sí que fa Madrid– el dia internacional del Jazz, que és el 30 d’abril. Amb impuls de l’Ajuntament i lideratge del festival, però integrant totes les parts. Aquest any es va fer una tímida celebració, però l’aposta ha de ser més valenta i ha d’anar acompanyada d’una promoció agressiva. Es tracta de fer el primer pas per incorporar el jazz –des del clàssic fins al més avantguardista– en els valors de la marca de ciutat.

Malgrat la precarietat general de la música en viu, malgrat que no hi ha bona sintonia entre els principals actors del sector, malgrat que el jazz no és prioritari per a les administracions, a Barcelona hi continua gaudint de bona salut. Per tant, a partir d’ara no et preguntis què pot fer la ciutat pel jazz, sinó què pot fer el jazz per la teva ciutat.