Entre la festa i l’exorcisme

Fa molts anys que Marine Le Pen i el seu partit, el Reagrupament Nacional ( RN), intenten fugir de la seva pròpia història. Van abandonar el nom originari, Front Nacional (FN); van trencar amb el fundador, Jean-Marie Le Pen, i van fer un gran esforç per enterrar la retòrica i els gestos més extremistes. Però amb mig segle de vida aquest moviment polític francès d’extrema dreta, malgrat que és més fort que mai, encara se sent incòmode amb si mateix.

La sobrietat en la celebració d’un aniversari tan important mostra fins a quin punt el partit viu atrapat pels seus fantasmes. Només es va organitzar abans-d’ahir un avorrit col·loqui de tres hores a la sala Victor Hugo de l’Assemblea Nacional. Òbviament Jean-Marie Le Pen, president de la formació del 1972 al 2011, no hi va ser convidat. Amb 94 anys, i malgrat les xacres, el vell patriarca de la ultradreta, anomenat el Menhir, encara té la llengua esmolada, i els podria haver donat un disgust.

Per primera vegada el gran moviment d’extrema dreta tindrà un president sense el cognom Le Pen

La paradoxa és que l’ RN viu un moment polític dolç. En la seva tercera candidatura consecutiva a l’ Elisi, a l’abril, Marine Le Pen va superar un 41% dels vots. A les legislatives del juny el partit va obtenir 89 escons, el seu màxim històric. Tot això va tenir lloc, a més a més, mentre l’ RN competia amb una altra oferta d’extrema dreta que va gaudir durant mesos d’un gran ressò mediàtic, la que encapçalava Éric Zemmour.

Ningú ja no descarta que el 2027 Le Pen o un altre líder del seu partit podria guanyar les presidencials. Fa setmanes que arriben informacions de l’ Elisi sobre la inquietud de Macron i del seu partit, Renaixement, sobre l’auge de l’extrema dreta. Tot i que encara falten cinc anys, entreveuen un perill creixent. Macron, que no podrà optar a la reelecció, ja pensa en el seu llegat. No voldria ser recordat com qui va obrir les portes de l’ Elisi a un ultra. Aquest escenari li fa terror. Tots recorden que als Estats Units, després de dos mandats de Barack Obama, va ser Donald Trump qui va arribar a la Casa Blanca.

L’estratègia de Marine Le Pen sempre ha estat desdemonitzar el partit (el “diable” era el seu pare). No hi ha dubte que aquest exercici d’exorcisme polític ha tingut èxit, almenys de portes enfora. Les enquestes indiquen que l’ RN cada vegada s’ha normalitzat més, que els electors li tenen molta menys por. Amb motiu del 50è aniversari, la filla del fundador ha insistit en aquesta idea: “D’un partit contestatari n’hem fet un que està a punt per governar”.

Ni França ni el món són els mateixos que aquell 5 d’octubre del 1972 en què va néixer el Front Nacional. En aquest partit hi van convergir tres tendències polítiques, els nacionalpopulistes, els militants d’ Ordre Nou, de caràcter neofeixista, i els nostàlgics del règim col·laboracionista de Pétain durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. En tre el primer sector, majoritari, pesava molt l’impacte de la descolonització, i especialment de la guerra d’ Algèria. Moltes famílies de pieds-noirs (francesos expulsats del país nord-africà) van simpatitzar amb l’ideari de l’FN.

Aquell passat continua inscrit als gens de l’actual RN i al pen­sament dels seus militants més veterans, per molt que el discurs dominant hagi canviat. Es manté el rebuig dels immigrants i la
retòrica de la sobirania nacional. L’ RN s’ha sabut guanyar els votants de les classes populars empobrides i fràgils. La seva ambició és aglutinar grans sectors de la dreta clàssica, una vella proesa que ja no sembla impossible. L’exemple de Giorgia Meloni a Itàlia es mira amb atenció i enveja.

Per primera vegada en aquests cinquanta anys, l’ RN tindrà aviat un president sense el cognom Le Pen. El 5 de novembre els
militants elegiran entre dos candidats. Jordan Bardella, de 27 anys, actual president interí, i Louis Aliot, de 53, alcalde de Perpinyà. Es tracta d’un canvi rellevant. Amb tot, el partit continuarà sent, en certa manera, un afer familiar del mateix clan. La nòvia de Bardella és Nolwenn Olivier, filla de Marie-Caroline Le Pen i neta del patriarca. Aliot, per la seva part, va ser durant deu anys el company de Marine Le Pen.

Hi ha un altre fet que mostra continuïtat, en aquest cas ideològica, i que està causant molt escàndol. Aliot pretén dedicar una plaça de Perpinyà a Pierre Sergent, un dels caps de l’organització terrorista OAS durant la guerra d’ Algèria i participant en el cop del 1961.

Els pitjors dimonis continuen amagats a l’ànima profunda de la ultradreta francesa.