Fa 25 anys, l’Onze de Setembre del 1997, es va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. L’arquitecte Ricardo Bofill hi va bastir un modern temple grec, que és una icona de Barcelona. El director fundador del TNC, Josep Maria Flotats, va triar L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, dirigida per Adolfo Marsillach.
Un any abans, però, l’equipament ja havia començat a caminar amb Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, dirigida per Flotats a la Sala Tallers, una tria polèmica per l’autoria estrangera i la temàtica de l’obra en el seu moment. Però el somni de Flotats va durar poc i el 1998 va plegar per desavinences amb el conseller Pujals. La Vanguardia ha parlat amb els quatre directors que des d’aleshores han estat al capdavant del TNC. Flotats ha rebutjat la invitació.
Domènec Reixac, director del 1998 al 2006
Domènec Reixach, el segon director, recorda: “Ho vaig viure amb molta intensitat. Venia del Lliure i aleshores estava dirigint el Centre Dramàtic Nacional (CDN). Vaig rebre la trucada del conseller i em vaig atabalar una mica, però em vaig engrescar molt. Hi havia un equip al CDN que podíem passar al TNC, com un premi per la feina feta. Era tot un repte, que vaig afrontar amb l’empenta de la joventut que llavors tenia i la mica d’experiència que havíem acumulat”.
Hi havia el compromís amb la conselleria de fer un espai per a la dansa a la Sala Tallers”
Reixach va veure clara la magnitud del projecte: “M’havia de rodejar d’un equip i vam posar les bases que havia de tenir el TNC: un teatre obert a tothom, amb la presència de l’autoria catalana clàssica i contemporània, el repertori universal, el repertori contemporani universal i fer un espai de cabuda per a la dansa. En aquest cas hi havia el compromís de la conselleria d’obrir la Sala Tallers de manera permanent”, però no va tenir continuïtat.
El seu substitut, Sergi Belbel, refereix: “La gent que hi treballa forma un equip molt sòlid i competent. El meu predecessor ho va tenir més cru, perquè ho va agafar en aquells anys més turbulents quan Flotats va plegar”.
Un teatre com el Nacional té una partida intocable, que són els sous de l’equip fix”
Però Belbel va patir la crisi del 2008 i va veure com el pressupost es va anar reduint gairebé fins a la meitat: “La temporada 2012-13 va ser molt dolenta. Ens van obligar a fer un ERO i hi va haver el canvi de l’IVA al 21%, que em va obligar a desfer compromisos... De tot plegat, en tinc un record agre, tot i el pas de gegant que havia fet el teatre català. I un teatre com el Nacional té una partida important, intocable, el que en diuen el capítol 1, que són els sous de l’equip fix”.
Sergi Belbel, director del 2006 al 2013
“Del que me’n sento més orgullós –continua Belbel– és del projecte T6, de suport a la creació de la dramatúrgia catalana. Ho vam engegar a l’època de Reixach, quan es va estrenar El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, i en la meva es va consolidar amb un pressupost més alt. Fins i tot es va crear una companyia de nou actors, a l’època de Cristina Clemente, Josep Maria Miró, Marta Buchaca, Carles Mallol... Podien fer produccions grosses, i alguns, com Albert Espinosa, Jordi Casanovas, Pere Riera i Marc Rosich, van estrenar a la Sala Gran, on semblava que només s’hi pogués fer Shakespeare i Guimerà”.
El problema de la política cultural d’aquest país és que no n’hi ha”
Xavier Albertí va ser el quart director: “Del que em sento més orgullós és de fer una petita contribució perquè els nostres conciutadans sentin encara el vertigen davant del nostre patrimoni, perquè n’hi ha que pensen que tenim un patrimoni de segona divisió. Sense conèixer-lo és molt difícil entendre’ns a nosaltres, l’evolució de la nostra llengua, de les tècniques actorals, la recepció dels espectadors contemporanis, les bases dramatúrgiques contemporànies i, sobretot, entendre per què el teatre és un receptor miraculós de l’esperit dels temps”. Albertí també posa en valor la publicació de textos i l’impuls a la creació contemporània.
Xavier Alberti, director del 2013 al 2021
I afegeix: “Més que entretenir, un teatre públic ha de tenir unes altres aspiracions, com reconnectar els nostres conciutadans amb la idea de pertànyer a una societat amb les seves compulsions, diversificacions, heterogeneïtats i, al mateix temps, amb el respecte a tothom, pensem el que pensem, votem el que votem, parlem el que parlem, com una col·lectivitat”.
La directora actual, Carme Portaceli, declara: “El TNC és un teatre que funciona molt bé i que té moltes possibilitats. S’hi ha mostrat l’obra de gent que no s’hauria pogut veure enlloc més. Ara bé, com altres teatres nacionals d’Europa, funciona d’una manera determinada i el món està canviant amb molta rapidesa. Penso que ha de créixer cap a la internacionalització, com es fa a Europa, i cap a la connexió amb tots els col·lectius socials que existeixen a les nostres ciutats plenes de diversitat”.
El TNC ha de créixer cap a la internacionalització i cap a la connexió amb tots els col·lectius”
“Avui podem parlar cara a cara amb qualsevol teatre europeu –continua Portaceli–. Despertem curiositat, perquè estem sortint a moltes ciutats d’Europa. Estem fent una experiència molt interessant treballant en més d’una llengua. L’estrena de dijous que ve, per exemple, Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, ja es va veure a Portugal en portuguès i català, exactament igual que es veurà aquí. Ens hem d’obrir, obrir, obrir: que entrin i que sortim”.
I denuncia: “De vegades som massa convencionals perquè ens fan por coses com barrejar disciplines o reinterpretar els clàssics. A Europa la gent té més curiositat i aquí, aquests quaranta anys de franquisme, de silenci, de vergonya i de por, ens han fet poc curiosos, jutgem massa ràpid, no ens deixem tocar i rebutgem el que no vingui de qui esperem”.
Carme Portaceli, directora des del 2021
Pel que fa a la Sala Gran, amb 845 localitats, per Reixach, “demana uns actors determinats, unes direccions i escenografies pensades per a aquell espai, i posar-s’hi de valent. La Sala Gran és la dificultat i també és l’èxit. Si s’omple, se’n parla i viu tot el teatre”.
Albertí opina: “Tots sabem que el teatre es rep millor quan l’ull de l’actor és visible. Fins a la fila 20 veus l’ull de l’actor, però entre la 20 i la 25, no. El teatre necessita la percepció del treball actoral. Però en un teatre nacional no cal sempre omplir”. Portaceli afegeix: “Sí que és veritat que té aquella cosa del contacte directe i la persona que seu a partir de la fila 19 o 20 està lluny, però avui tenim molts recursos per fer-ho de moltes maneres”.
Lee tambiénLos Galindos inauguran la temporada del TNC rompiendo todos los esquemas
Belbel reflexiona: “És una sala molt complicada, amb una ideologia per sota, amb una caixa a la italiana i un amfiteatre grec. Però vam haver d’aprendre quina mida tenia i fer-la reeixir. Té unes particularitats tècniques terribles, però que si te la gires a favor, s’hi han viscut grans nits”.
Belbel també fa un apunt sobre la dramatúrgia catalana contemporània: “És lleig que se’ns programi com a quota. Se’ns hauria de programar perquè interessem. I si consideren que no hi ha prou nivell, ajudar-nos a millorar-lo. Teatralment, això només es pot fer estrenant-nos, no hi ha cap altra recepta. Si no estreno l’obra no prou bona, no en faré una de més bona. El que funciona en la ciència, assaig-error, en el nostre cas, si tens un error, ja s’ha acabat. Ara dirigeixo la nova obra de Galceran, FitzRoy, l’autor més representat al món de tots els temps. I la nostra posada en escena al teatre Borràs no serà la primera, perquè ja s’ha estrenat a Bulgària i a Alemanya. No dic que hagi d’anar al TNC, però és una qüestió de dramatúrgia nacional que a tot un Galceran li costi estrenar aquí. Esteve Soler va per tot el món i li va costar Déu i ajuda estrenar aquí”.
Lee tambiénEl projecte educatiu A Tempo de Temporada Alta estrena plataforma digital
I sobre política cultural, Albertí conclou: “El primer que hauria de passar és que en tinguéssim, perquè no n’hi ha. La política cultural vol dir saber on vols anar a parar, què vols jerarquitzar, saber que no tothom és igual, no és una política de repartidora, crear públic, lectors, entusiasmes, realitats culturals. No deixar-ho només a la societat civil. Penso que les nostres institucions no en són conscients, tot i que deunidó la feina que hi estan fent; no és un desert”.