La Setmana més festiva. Ho va dir en el discurs de cloenda el president d’aquesta 40a edició de La Setmana del Llibre en Català, Joan Carles Girbés, valencià festiu, i ho va demostrar la nit de dissabte en una festa de cloenda amb ballaruga editorial. I encara assegurava que el seu llegat en els tres anys al capdavant del certamen és que s’hagi institucionalitzat la festa i la instauració del premi Difusió, que enguany va recaure en la directora del CCCB, Judit Carrera. Però el seu mandat també ha coincidit amb la professionalització de la Setmana precisament en el context de la pandèmia de covid. Això va comportar primer haver de canviar la ubicació del pla de la catedral al Moll de la Fusta el 2020, en què es va reduir a cinc dies amb fortes restriccions, i l’any següent es va mantenir l’espai amb limitacions d’aforaments.
Enguany, la 40a edició ha estat la primera en què voluntàriament es va decidir quedar-s’hi, s’ha obert als matins i es va instaurar la direcció de Cristina Domènech, fins ara coordinadora. Girbés deixa el càrrec en mans del president d’Editors.cat, Joan Abellà. La jugada ha sortit prou bé, ja que divendres, dos dies abans del tancament, ja s’havia superat la barrera dels 50.000 visitants a què aspiraven, el rècord històric. A més, l’organització estima que la facturació ha estat superior al mig milió d’euros, amb un augment del 20% respecte l’any passat, amb un creixement clar del llibre infantil i juvenil.
El fins ara president de la Setmana, Joan Carles Girbés, deixa un certamen més professionalitzat
L’espai familiar ha estat de fet una de les apostes de creixement en aquesta edició, en què s’ha habilitat un espai per a nous lectors i s’ha incorporat el veler Astral d’Open Arms. Ahir mateix, l’espai quedava petit i tot per a la presentació de la parella artística Jaume Copons i Liliana Fortuny, artífexs de les sèries Agus i els monstres i Bitmax de Combel (a les quals properament se n’afegirà una de nova a Comanegra).
El balanç no és el mateix per tothom, hi ha matisos i també opinions contràries. La visió de l’emplaçament mateix no és pas unànime, i si per exemple Jacob Suárez, de l’editorial Laertes, assegurava que no han estat mai més bé, pensant tant en l’anterior ubicació davant de la catedral com més enrere a la Ciutadella, per l’editora de Godall, Matilde Martínez, el Moll de la Fusta va ser un bon lloc durant la pandèmia, “però a la gent li costa venir si no ho fa expressament, que ja ho fan els lletraferits habituals de les llibreries”. “De tota manera, jo soc crítica, però no negativa”, assegura. L’editor d’Edicions de 1984, Josep Cots, també hi està “radicalment en contra, i més amb aquesta calor excessiva”, i en el seu cas el volum de vendes li ha semblat “un pèl més fluix que l’any passat”. L’editora de Sidillà, Judit Pujadó, explica que els ha anat “una mica més bé que el 2021, però potser no cal obrir cada dia ni cada matí”. A més, el moll “és més gran però no és un bon lloc, perquè perds part del públic”, diu. Per Joan Sala, de Comanegra, “la facturació ha estat molt bona” i estan molt contents, perquè “s’ha de créixer i s’està fent”.
Cinta Farnós:
“És com un Sant Jordi amb menys pressió”
Tot i que la Setmana és un esdeveniment dedicat a promoure la venda de llibres, quan se’n fa balanç no acostuma a fer-se des del punt de vista dels autors, els que signen els títols que s’han venut aquests dies. N’hi ha de tota mena, també de debutants com Cinta Farnós (el Perelló, 1986), que la defineix “com un Sant Jordi llarg, més distès i amb menys pressió per si es ven o no el teu llibre”. Farnós, que amb Geosmina, publicat al febrer, va encetar la nova etapa de l’editorial La Magrana, ara a Penguin Random House, destaca, a més dels actes que s’hi fan, que serveix per acostar els autors als lectors, però també entre ells i amb altres actors del sector. I també apunta que les festes, com la del seu grup celebrant el 20è aniversari de Rosa dels Vents o la de la cloenda de la Setmana, permeten establir contactes sense pensar en cap competència en un ambient distès. “M’agrada aquesta part més humana del sector literari”, diu.
Des de la llibreria Muntanya de Llibres de Vic, que fa 12 anys que duu les editorials Alpina i Cossetània a la Setmana, Xevi Cortacans afirma que s’ha venut més, però “els matins han estat fluixos”, i s’ha notat molt l’avançament del curs escolar, però tot i que creu que en part estaven més bé a l’anterior ubicació, “difícilment s’hi pot tornar, perquè s’ha crescut molt, i a nivell d’imatge també ha millorat, ara la Setmana és més literària, i n’estem satisfets”. Sara Peralta, que els últims vuit anys ha estat a l’estand de Pagès Editors, veu “una evolució en positiu, perquè hi ha molt més espai i a la catedral no es podia créixer. Enguany s’ha vist un sector molt viu i hi ha hagut molta participació”.
Sobre l’avançament escolar alguns estands han trobat que els perjudicava, però d’altres tenen l’opinió que amb previsió pot funcionar bé com a sortida escolar. I és que l’obertura als matins ha tingut defensors i detractors, perquè si bé s’hi han fet alguns actes que han anat molt bé, alguns estands opinen que treballant el doble han facturat només una mica més, i això s’haurà de tenir en compte.
Lee también
L’editor de Random House Joan Riambau està convençut que l’increment de les activitats ha convertit la Setmana en “un espai de trobada”, més que només botiga a l’aire lliure, i s’ha consolidat el creixement. Des de la parada de L’Avenç, Núria Iceta també està satisfeta, perquè havien volgut ampliar l’estand, i han notat que l’amplitud per poder passejar i veure els llibres amb calma els ha anat bé. A la que comparteixen Adia, Edicions del Buc, Lleonard Muntaner i LaBreu veuen que s’ha millorat, però els matins els han costat. A l’estand on hi ha La Segona Perifèria, Miquel Adam està relativament satisfet, tot i que no comparar perquè el seu projecte encara no fa un any. Abans de recollir, fa una última venda i una última compra: passant per la caixa respectiva, un llibre que li ven Aleix Purcet, d’Extinció Edicions, company d’estand.
Tanca la Setmana. Borja Penalba i Mireia Vives canten l’Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor. Es buiden les parades i editors i llibreters fan caixes. Ricard Mas, de Males Herbes –també creuen que han millorat força, però no en tenen dades–, punxa una roda del cotxe quan entra a carregar. No es pot tenir tot.