Fa uns mesos, en ple ball de bastons al voltant de Noruega de Rafa Lahuerta Yúfera, una amiga valenciana em va fer el mapa de la situació perquè m’hi entengués. En una de les pàgines del seu llibre, Lahuerta diu que les escoles valencianistes eren cosa de gent fina i pren distància de la idea del País Valencià de Joan Fuster. Això havia caigut molt malament i alguns escriptors no podien veure Noruega ni en pintura. “Però parla bé d’ Els treballs perduts !” –va exclamar la meva amiga–.
Quina importància ha tingut aquesta novel·la de Joan-Francesc Mira (València, 1939), publicada per primer cop el 1989. És un retrat de la València antiga –la València intramurs–. Als anys vuitanta s’hi estava produint una transformació inquietant. Molts palaus i cases nobles queien a trossos. Hi havia en marxa moltes operacions immobiliàries amb l’excusa del sanejament.
A més d’antropòleg i hel·lenista, Joan-Francesc Mira és un gran escriptor i traductor dels clàssics: un savi postmodern
Quan anaves a València i els amics et portaven a prendre copes al barri del Carme era un no parar de veure portes i finestres tapiades, botigues tancades, cartells mig esborrats d’antics negocis de la menestralia valenciana que havien sobreviscut tot el franquisme fins als anys setanta, per claudicar en aquells anys en què, després de les eleccions del Por el cambio, anàvem cap al millor dels mons.
Mira va imaginar una història extraordinària. Un jove estudiós, Jesús Oliver, es tanca al casal dels avis i s’hi fa fort enfront dels qui en pretenen la demolició. Vol reconstruir l’ordre del món a partir de l’obra de Francesc Eiximenis, l’escriptor franciscà del segle XIV que va projectar una gran obra que havia de recollir tot el coneixement del seu temps. Aquesta obra havia quedat incompleta i, segons Oliver, aquesta era la causa dels mals de la societat.
Streaming
Problemes de mobilitat impediran Joan Francesc Mira recollir el premi personalment i ho farà per videoconferència el proper dimecres 14, a les 19,30 hores.
Per tal de restaurar l’ordre perdut, el protagonista revivia els treballs d’Hèrcules de la tradició clàssica (Mira a més d’antropòleg és hel·lenista). Ho feia, a la manera d’un savi postmodern: Hèrcules doma el toro de Creta, a la novel·la de Mira el protagonista es va a tallar els cabells en una perruqueria per a homes on hi ha penjat un cap de toro que, segons el barber, és el caparràs de Pocapena, que va matar el torero valencià Manolo Granero. Els bous de Gerió són unes medalles de tauromàquia de l’escultor Mariano Benlliure.
Quina novel·la! Plena d’humor, de detalls ben vistos de la València popular, integrats en una rastellera d’aventures crítiques sobre el gran tema de la literatura de Mira: l’oblit de la història, la irrellevància del passat, la pèrdua de la identitat, l’esborrament i la desaparició. Com que Mira, a més d’antropòleg i hel·lenista és un gran escriptor, la història tenia moltes capes. I com que estava escrita amb una alegria salvatge, l’erudició no pesava gens.
Dues lectores fent una ullada al gran mosaic d’activitats que va brindar la Setmana durant la celebració de l’any passat
Als anys vuitanta –hi vaig coincidir a la Universitat Catalana d’Estiu, on va improvisar una conferència molt brillant sobre els nacionalismes– tenia els cabells rinxolats, color de pastanaga i s’assemblava una mica a l’actor Gene Wilder. Si t’imagines Jesús Oliver com a Gene Wilder, amb la pell del lleó de Nemea per sobre (que en el cas d’Els treballs perduts és un trofeu de caça aprofitat com a estora), et mores de riure.
Personalment, com que era mig valencià, aquell món m’era molt proper. El meu pare m’havia parlat de Granero, de Benlliure, de la gran riuada del Túria del 1957 i cada vegada que anàvem a València em portava a veure la gran casa dels caramels que hi havia a la Gran Via Ramon y Cajal (amb una façana envidrada plena de caramels de tota mena). Però d’altres amics, que no tenien els meus records, també es van entusiasmar amb Els treballs perduts . Els autors nascuts a començaments dels seixanta vam ser molt estrictes amb la generació anterior, antifranquista, i sempre la criticàvem. Mira havia connectat amb el jovent.
Joan Francesc Mira Ha ha estat un intel·lectual compromés, fundador d'Acció Cultural del País Valencià
Els treballs perduts és la primera de tres novel·les sobre València, una sèrie que va continuar amb Purgatori (2003) i que va culminar amb El professor d’història (2008), en paral·lel a les seves grans traduccions de La Divina Comèdia , els Evangelis i L’Odissea . De l’eufòria de Jesús Oliver passem al desengany del professor d’Història, de l’ordre perdut d’Eiximenis a la ciutat incomprensible d’ara. Sempre amb imatges arravatadores, com ara quan compara El Corte Inglés, amb les seves plantes temàtiques, amb els cercles de l’infern o quan fa el retrat de les urgències de l’hospital de nit, amb els ionquis.
Tinc una flaca pels primers llibres, que són els primers que vaig llegir: El bou de foc (1974), Els cucs de seda (1975) i El desig dels dies (1981), on es va començar a articular el seu món narratiu que, connecta –a partir d’una base autobiogràfica–, amb els volums de memòries El tramvia groc (2013) i Tots els camins (2020). La imatge inicial del Camí Real amb els personatges que hi han anat passant al llarg de la Història! Borja papa , publicada el 1996, és una novel·la que destaca molt en el panorama de novel·les històriques liofilitzades dels darrers anys. Mira pren un gran tema i el desenvolupa amb un gran estil, que fa pensar en Margueritte Yourcenar.
Jordi Cornudella, Núria Cadenes i Adrià Pujol parlaran a la Setmana de l’obra i la vida de Mira
Ha estat també un assagista molt notable. Format a Roma, corresponsal de la Sorbona, professor a Princeton, creador del Museu d’Etnologia de València ha escrit sobre la vida dels moriscos valencians, Sant Vicent Ferrer, Blasco Ibáñez i sobre la possibilitat d’un món de nacions. Ha estat un intel·lectual compromès, fundador d’Acció Cultural del País Valencià. Aplaudiments, aplaudiments i més aplaudiments.
El darrer llibre de Julià Guillamon
El crític y escriptor Julià Guillamon presenta també en el decurs de la Setmana el seu darrer llibre, Les hores noves (Anagrama) un text inspirador en el qual Guillamon segueix endinsant-se en el món rural, observant i gaudint d’aquella naturalesa amb la que cada vegada se sent més en comunió.