La poesia no entén de crisi

Bartomeu Fiol en deia la parenta pobra. Però el fet és que, en aquest país, la poesia gaudeix d’un estat de salut envejable: infinitat de creadors, un nombre de premis que més aviat tendeix a l’excés, actes públics diversos, bona producció traductora... L’objecció que hi podríem posar és que ens manquen col·leccions de poesia i que, sobretot per als autors novells (i no tan novells), no sempre és fàcil publicar. Ara bé, algunes editorials independents dels darrers anys han mostrat, en aquest sentit, una vocació de pedra picada per donar a conèixer noves veus. Poetes joves i no tan joves, veterans i clàssics. Us en proposem una visió panoràmica.

Entre els llibres premiats de la darrera fornada lírica, Llum de cançó (Edicions 62 . Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia), de Miquel Àngel Llauger, demostra que es pot fer una poesia fonda recorrent al motllo de la cançó. Es diria que el poeta vol capturar “el so d’abans de les paraules”. Obra sòlida, que confirma l’autor com una de les veus més destacades de la seva generació.

Glòria Coll Domingo, guanyadora del Premi Jocs Florals de Barcelona amb 'A través' sobre la identitat en construcció permanent

Glòria Coll Domingo va guanyar la darrera edició del Premi Jocs Florals de Barcelona amb A través ( LaBreu Edicions), una obra valenta d’ex­pressió. La memòria n’és una de les constants. També la identitat en construcció permanent, i l’amor (“Què el fa, l’amor? / So i silenci d’un grall que no cessa. / Amor, què et fa. / Grall continu, ocell de presa”). Potser la ­peça més commovedora és la de­dicada al pare absent, malalt.

El sènior Antoni Vidal Ferrando, guanyador de l’últim Riba amb Si entra boira no tendré on anar (Proa), utilitza la mar com a símbol ambivalent: de refugi i devastació alhora (“a vegades tenc pena i la mar ni em mira”). Quaranta vuit poesies breus, sense títol, sense numeració; poesia en diversos metres, prosa poètica. I la memòria dels cinquanta, com a teló de fons, “espectacle de la desolació”.

D’una sola branca (Proa ), de Susanna Rafart, premi Miquel de Palol 2021, és un dels llibres més bells que he llegit aquests darrers mesos. Un caminant hi pren tot el protagonisme, i el fred el constreny: “S’interna en la medul·la / del bosc gebrat”. La primera part és una bella elegia a la mort del pare. La segona insisteix en la idea de la pèrdua.

També llorejat, Jordi Virallonga publica A favor de l’enemic (Viena edicions. 21è Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch), en què torna a defensar una mena de realisme íntim (i problemàtic) que assaja de dir les coses pel seu nom: “El poema és el pinyol que s’escup, / la passió rosegada”. Enemic de la poesia de l’embelliment o de la que està mancada de compromís, per a ell, aquest gènere literari “és una peça feta a mida perquè encaixi / en els trossos de vida que has perdut”.

Memòria, identitat, amor i mort són alguns dels temes que més s’exploren per la poesia actual

Entre els diversos volums d’obra completa, destaquem l’edició –vint anys després que aparegués per primer cop– de la poesia secreta de Mercè Rodoreda, mai no editada en vida de l’autora. L’editor filològic, Abraham Mohino, titula el volum amb paraules extretes d’un dels versos de la novel·lista: Agonia de llum (Godall Edicions ). Poesia d’un nivell altíssim, en la línia del simbolisme que també van practicar Màrius Torres o Rosa Leveroni.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel només va tenir temps de publicar tres llibres, però el seu llegat l’ha convertit en un clàssic de la poesia catalana. Arrenglerat en el simbolisme i la poesia pura que preconitzava Carles Riba, el seu principal mentor, en recordem, sobretot, el notable Imitació al foc –inclòs ara a Poesia completa que edita Barcino–, en què l’ús simbòlic d’aquest element arriba a la seva màxima expressió.

Editorials petites mostren una insubornable vocació per donar a conèixer noves veus

Glòria Bordons, especialista en Joan Brossa, ha aplegat en un volum de gairebé 1.500 pàgines –Poesia completa. Volum I (Univers )– la poesia del barceloní publicada entre 1940 i 1960 (en seguiran dos més). Brossa –que sempre va posar a prova el llenguatge– crea amb una llibertat plena, i tant és bo per al conreu del sonet com per al de les formes més lliures, més decantades cap al cubisme.

Marta Pessarrodona també recull la seva lírica publicada fins avui en el volum Tot m’admira . Poesia completa 1965-2021 (Viena Edicions ). Reconeguda anglòfila, Pessarrodona practica una poesia confessional en què les anècdotes culturals s’entrecreuen amb les personals: la mort, els viatges, les ciutats, l’amistat. “Només del passat se’n pot fer tema literari”, afirma en un poema en què recorda Gabriel Ferrater.

A Catalunya, la poesia gaudeix d’un estat de salut envejable amb infinitat de creadors i premis

Esquerda (Proa), de la gironina Rosa Font Massot, tracta la mort del pare amb una exquisida distància. L’autora confessa que hi ambiciona una paraula-pedra: un plany lapidari, fondo i memorable. Versos que commouen per la seva bellesa: “Soc filla del teu estar morta”. Tot al llarg del llibre, hi ha una mena de compte enrere fet poesia, que ens fa conscients de l’adveniment de la mort, de la pressa del temps humà.

Després del commovedor L’agulla (2020), de recorregut autobiogràfic, Àngels Moreno publica Exposició (Documenta), una obra en prosa poètica, punyent, que gravita entre la reflexió filosòfica i la poesia. El títol fa referència a una mena de mise-à-nu total: l’amor, el llenguatge, la bellesa, la bogeria, el suïcidi... Tots ells, temes que hi són tractats d’una manera descarnada, amb una escriptura al·lucinada: “Potser morir s’assembla a estimar”.

Valentí Puig presenta Els prats lluminosos (Proa), i el lector hi retroba el desig del poeta per explicar(-se) un món que sembla desbocat en l’excés i caricaturitzat en una irrefrenable barbàrie: “Ell volia morir envoltat dels fills i nets que no havia tingut”, comença dient una de les poesies. El personatge glossat, però, es morirà tot sol a l’hospital, “ànima / que se’n va de bracet amb el bip-bip de la Parca”. Tot un símbol: la soledat en la mort, la societat del benestar.

El llibre pòstum de Joan Margarit, Animal de bosc (Proa), és una obra sobre “la insubornable austeritat / que imposa el final”. Queda lluny dels millors títols de l’autor, però cal reconèixer-li, un cop més, la defensa del valor de la veritat sense concessions. No hi ha un to de lament, sinó lucidesa davant la realitat, i la convicció que la poesia salva.

Moltes de les imatges d’Àngels Marzo venen del fred. L’autora construeix els seus poemes amb un rigor en tots els detalls que ens recorda certa poesia angloamericana. El rastre nival (Pagès Editors) és un llibre d’una potència inoïda. Sovint els pretextos són culturals, i la poeta els aprofita per reflexionar sobre el dolor, la soledat, la mort. El poema que dona títol al llibre descriu tot un llinatge: “Perquè ets nat, / has vingut a exhumar / l’obscur rastre nival”. Un infant mort, el testimoni de Rosa Parks, un arbre de vida, el mar – “derelicte d’ossera”–: pretextos que ajuden a descabdellar fondes consideracions. Un llibre majúscul!