Es mor Mikhaïl Gorbatxov i sembla que faci 25 anys que és mort, com Diana Spencer. El segle XX reapareix com un fantasma en el XXI, donant lliçons del que són realment els personatges històrics. Un tipus odiat al seu país i venerat en els nostres, que va desmuntar ni més ni menys que la Unió Soviètica. Una princesa odiada a casa seva i venerada fora, que va posar en perill ni més ni menys que a la reina.
El segle XX espaiava millor els seus moments i personatges històrics. Així per sobre: dues guerres mundials, la civil espanyola, la revolució bolxevic, una altra de frustrada a Tiananmen, l’home a la Lluna, un president blanc assassinat a Dallas, un altre president negre que arribava al poder a Pretòria, la caiguda del mur de Berlín. Disculpeu el resum.
Mentre Mijaíl veia caure el Mur sense reaccionar, Diana es trobava en una festa amb Camila i li muntava un sidral. Cada un amb el seu estil i amb el seu tema, trencaven barreres que semblaven intocables. Per això van ser els qui van ser. Per això dècades després continuen omplint pàgines dels nostres diaris.
La caiguda del Mur va ser televisada. Era perfecta per connectar en directe. Una contrarevolució molt del gust dels governs de l’ Oest: hi havia emoció i llàgrimes sense trets ni morts, almenys a la tele. Em vaig empassar tota la propaganda occidental per explicar-nos les virtuts d’aquell fet que ens havia de canviar la vida. I fins i tot em vaig comprar la revista Tribuna de la Actualidad, ja desapareguda com gairebé totes, que regalava –compte amb la frikada– una llamborda del mur de Berlín, amb el certificat d’autenticitat i tot. Va haver de venir Sabina un any després per cantar-me que “ siempre que lucha la KGB contra la CIA, gana al final la policía”, o que “ no habrá revolución, se acabó la guerra fría, se suicidó la ideología”. El disc es deia Mentiras piadosas ( Fake news), però amb bones intencions. Ell li explicava a ella (el #MeToo ni estava ni se l’esperava) que la passió per definició no pot durar, i a ella la feia emmalaltir tanta sinceritat i preferia les mentides pietoses. Un pensament traslladable al món de les ideologies: sabem que la passió per definició no pot durar, però avui donaríem la vida per ser durant una estona xilens.
Cada un amb el seu estil i amb el seu tema, trencaven barreres que semblaven intocables
Trenta anys després, amb un canvi de segle pel mig, el món continua dividit en blocs i els murs continuen separant els rics dels pobres. Murs entre els Estats Units i Mèxic, entre Israel i Palestina, entre Europa i l’ Àfrica. Murs que continuen alçats, físics i mentals, i que ningú amb poder no aspira a enderrocar èpicament.
Vivim anys plens de dies històrics. Ens tenen entretinguts amb un circ d’esdeveniments, un carrusel de notícies frenètic, que fa difícil distingir el que és fonamental d’allò accessori. No hi ha tanta història en tan poc temps. I ha d’arribar un estiu amb 42 dies d’onada de calor i 33 nits tòrrides (en la pitjor accepció del terme) per adonar-nos que la principal revolució pendent és la climàtica. Que tant l’Est com l’Oest, si en alguna cosa es van posar d’acord, va ser en destrossar el planeta. I ni així no semblen disposats a voler arreglar el desgavell.
Mireu la foto de portada de dijous, sense firmar, per cert. Deu estar content el fotògraf amb el comte. Hem construït un mur entre el cel i el sòl. Aquest mur no és que calgui enderrocar-lo, és que se’ns està caient a sobre. De moment, en forma de llambordes de gel que ningú no regalarà amb una revista. Fa pinta d’avís. D’això anava de debò. Més espantats, continuarem entretinguts amb els nostres dies històrics que no ho són. I mentrestant, Mijaíl i Diana potser es troben en el més enllà del mur i, baixant la mirada, es diuen tu i jo ens havíem de conèixer.