La crisi del Barça i les palanques activades per superar-la de la junta actual de Joan Laporta faran un excel·lent cas d’estudi per a una escola de negocis. Ara per ara la incertesa és si serà una lliçó de com sortir d’una crisi empresarial o de com no fer-ho.
Ja sabem com el Barça va arribar a entrar pràcticament en fallida pels sous inflats dels jugadors i per les ruïnoses operacions de transferència de jugadors. Segons algunes estimacions, les pèrdues per aquestes van ser de 340 milions d’euros, mentre el club s’havia gastat més de 1.000 milions d’euros en contractacions en el període 2017-2021. El Barça tenia la massa salarial més alta dels clubs europeus, superior a 550 milions d’euros la temporada 2018-2019. La conseqüència de la crisi va ser la traumàtica sortida de Messi, no fer contractacions i l’ajornament de sous dels jugadors. El deute acumulat fins a la temporada 2020-2021 sobrepassa els 1.300 milions d’euros. Encara que la pandèmia de la covid va contribuir a la mala situació financera, el fet irrefutable és que la ràtio entre els resultats esportius i la despesa en jugadors ha estat desastrosa.
Davant d’aquesta situació es va plantejar primer una estratègia de recuperació a mitjà termini, posteriorment descartada el juny d’aquest any per l’activació de les famoses palanques de venda dels actius que generen ingressos a futur del club. Entre elles destaquen la venda del 25% dels drets d’emissió de la Lliga al grup inversor de San Francisco Sixth Street per uns 500 milions d’euros.
La venda d’actius s’ha fet, atesa la necessitat peremptòria del Barça i l’avançament dels diners necessaris, amb un bon descompte sobre el seu valor esperat. Amb aquests ingressos el Barça ha sortit de compres i ja s’ha gastat uns 150 milions en contractacions. La idea és crear un cercle virtuós en què els èxits esportius portin a generar més ingressos en el futur de manera que les finances del club siguin sostenibles. Cal afegir, a més, la renovació del (Spotify) Camp Nou (amb finançament de Goldman Sachs) i mentrestant el trasllat a l’estadi de Montjuïc.
L’estratègia del Barça és molt arriscada però podria sortir bé; si no, caldrà algun tipus de rescat
El punt fort és que el Barça és una marca global i que els inversors nord-americans estan disposats a posar-hi diners, atès el creixent interès dels aficionats dels EUA. Aquests inversors han comprat clubs com el Chelsea i el Milà. I ja és a l’horitzó la subhasta dels drets d’emissió per als EUA de la Champions, que podria aixecar al voltant de dos mil milions d’euros.
L’estratègia del Barça em recorda la d’algunes savings and loans, entitats bancàries dels EUA especialitzades a captar dipòsits i oferir préstecs hipotecaris i personals. Aquestes van estar prop de la insolvència per la pujada de tipus d’interès de la Reserva Federal per frenar la inflació l’any 1979, en pujar el cost de la captació de dipòsits quan tenien préstecs a llarg termini a un tipus d’interès baix. Aleshores varen raonar que, perdut per perdut, prendrien molt risc en els préstecs i altres activitats. Si el resultat era bo, encara que fos improbable, se salvaven. Si era dolent, de tota manera ja estaven pràcticament en fallida. Aquesta estratègia es va anomenar gambling for resurrection: fer una aposta molt arriscada sabent que la probabilitat d’èxit és petita. El resultat va ser que gairebé un terç de les entitats van fer fallida entre el 1986 i el 1995. Cap d’aquestes entitats individualment era sistèmica en el sentit de poder posar en perill el conjunt del sistema financer.
Ara bé, el Barça té unes característiques diferencials molt importants, ja que no només és una marca global susceptible de ser monetitzada, sinó que també té un component sistèmic. Els grans clubs de futbol rarament fan fallida perquè com que tenen un gran impacte social el sector públic els acaba ajudant. Alternativament, i aprofitant la seva projecció global, en cas de problemes financers greus en el futur, sempre es trobarà capital que vulgui invertir-hi, això sí, possiblement convertint el club en societat anònima.
Resumint, l’aposta del Barça és molt arriscada però podria sortir bé. En cas que no surti bé caldrà algun tipus de rescat, ja sigui públic o privat. L’èxit dependrà dels encerts esportius, sempre amb un component aleatori important, i que l’interès mundial en el futbol, i sobretot als EUA, no decaigui. Esperem que el proverbi llatí audaces fortuna iuvat es faci realitat però hem de tenir en compte l’afegit medieval non omnibus horis (és a dir, no sempre).