No es pot pensar amb soroll. Ni concentrar-se, ni ser precís. El soroll social –que en forma d’oferta incessant de distraccions i notificacions ens atrapa– és, a més d’eixordador, un inhibidor brutal de l’activitat raonada i conscient. Per això, cada vegada més valorem el silenci com un privilegi, com un valor incalculable de salut, benestar i serenitat.
Al llibre de Daniel Kahneman, Olivier Sibony i Cass R. Sunstein Ruido, un fallo en el juicio humano, el premi Nobel d’Economia el 2002 i un dels psicòlegs més prestigiosos, Daniel Kahneman, ens adverteix d’aquesta epidèmia cognitiva, molt més distorsionadora que el biaix o el prejudici. Mentre que els biaixos es podrien entendre com un procés psicològic del judici individual, el soroll no se’l pot identificar d’aquesta manera. I ja sabem, amb claredat, que el soroll altera la consciència, el coneixement i el comportament. Els autors identifiquen tipus diferents de soroll, però hi ha una conclusió que destaca: la variabilitat –i arbitrarietat– en les decisions que sorgeixen en sistemes destinats a produir judicis uniformes quan estan sotmesos a soroll ambiental, sigui en forma de decibels o d’informació excessiva. Per això emergeix, amb força, la necessitat d’aïllar-se quan es vol raonar de manera no només eficaç, sinó justa, ponderada i imparcial.
Cada vegada més valorem el silenci com un privilegi, com un valor incalculable de salut i serenitat
El soroll és, probablement, la lesió col·lectiva i personal més invisible –políticament i socialment– malgrat el seu impacte audible. Estem naturalitzant el soroll sense el debat públic necessari. El que es mereix. Som el segon país més sorollós del món, només superat pel Japó, segons l’ Organització Mundial de la Salut (OMS).
La nostra contaminació acústica és molt rellevant: Espanya supera en deu decibels les recomanacions de l’OMS. Davant aquest “greu problema de salut pública”, la Societat Espanyola d’Acústica reclama a les autoritats públiques que
actualitzin la legislació espanyola i l’adeqüin a les recomanacions de l’OMS. Hi ha una falta de rigor i determinació per lluitar contra aquesta greu distorsió de la qualitat de vida.
A més, hi ha altres sorolls, el soroll interior i el cognitiu, accelerats el primer per l’estrès present i la por del futur; i el segon, per l’allau que ens atordeix d’informació i que ens atrapa en forma d’algoritmes que ens fan dependents. Notificacions constants que no només ens treuen el lliure albir, sinó la llibertat del nostre temps, sotmetent-nos –sodomitzant-nos– a una esclavitud contemporània: la de l’atenció i la sorollosa manera que té de recordar-nos els seus invisibles barrots. Al llibre La señal y el ruido, l’estadístic Nate Silver ens adverteix de com hem transformat els senyals –i la seva informació– en pur soroll.
Avui la llibertat és el silenci. L’únic espai en el qual l’ésser humà pot ser, fer i pensar sense que la seva voluntat estigui condicionada i doblegada pel soroll. L’exterior, que et lesiona. El digital, que t’empresona. L’interior, que et desordena.