Des de fa dècades adverteixo, infatigable, inútilment, que els estius són propicis, entre els pobles de l’ Orient Mitjà, a guerres, revolucions, cops d’Estat o catàstrofes.
Com cada any, són legió els especialistes, observadors, corresponsals –potser per allò de les sacrosantes vacances estivals– a qui els agafen desprevinguts els greus esdeveniments que esclaten en aquesta part del món. Des de la guerra dels Sis Dies entre Israel i els governs àrabs el 1967, les conseqüències del qual encara perduren, fins a la invasió del Líban per l’exèrcit jueu el 1982, l’ocupació iraquiana de Kuwait el 1990 o, molt abans, el cop d’ Estat de Nasser contra el rei Faruk el 1952, els cops d’ Estat baasistes a Síria i l’ Iraq, o l’enderrocament de la monarquia líbia pel coronel Gaddafi, van tenir també lloc en aquests temps d’estiu.
En aquest interminable conflicte d’intransigents, les víctimes sempre són els civils
Els fets d’armes entre Israel i la Gihad Islàmica, segona força guerrillera de la paupèrrima franja de Gaza, més radical que el règim de Hamàs, que compta també amb el suport de la República Islàmica de l’ Iran, tornen a acarnissar-se, sobretot, amb la desnonada població local.
Gaza, territori molt diferent de la població de Cisjordània, és el centre més militant de la reivindicació política palestina. Bloquejada per les autoritats israelianes des de fa catorze anys, s’ha convertit en focus del seu permanent rebuig de les temptatives diplomàtiques, especialment des dels tan oblidats acords d’Oslo, que van permetre l’establiment de la seva malmesa i dividida autoritat autònoma.
Va ser a Gaza on el 1987 vaig escriure sobre l’inici de la primera intifada, la de les pedres, i on vam rebre l’arribada triomfal de Iassir Arafat, que va penetrar a la Franja a bord d’un Mercedes negre procedent de la veïna frontera egípcia. Va ser a Gaza, cap a la vora del mar, on va establir al principi la capital, abans de traslladar-se a la més cosmopolita i liberal Ramal·la.
Lee tambiénLa treva entre Israel i la Gihad Islàmica permet a Gaza enterrar els seus morts
Amb la misteriosa mort d’ Arafat es va consumar l’ esquinçament de les dues parts de Palestina. Les intermitents lluites, tan desproporcionades, l’última el maig de l’any passat, commouen l’opinió pública internacional, amb la seva mortaldat, devastació, patiment interminable de la seva població civil. Però les emocions col·lectives per aquest escàndol repetit de Gaza són flor d’un dia. Les condemnes a la política d’Israel, que fa valer sempre l’actitud dels dirigents de Gaza de rebutjar qualsevol compromís diplomàtic, a diferència dels governants de Ramal·la, que els eviti mes catàstrofes humanitàries, és la causa del seu extenuant infern. Hamàs s’ha abstingut ara per ara de creuar el seu foc amb el Tsahal. De tota manera, els coets disparats per la Gihad Islàmica contra l’ Estat jueu van ser interceptats per les seves defenses aèries.
Desenes de persones assisteixen al funeral de quatre palestins, tres germans de la família Al-Nejm i una altra víctima de l'atac aeri israelià el 07 d'agost en el nord de la Franja de Gaza.
La població palestina de Gaza, descrita com la presó “més gran del món”, viu traumatitzada des de fa temps. I, com sempre, és Egipte qui aconsegueix un compromís entre palestins i israelians, una treva d’última hora, com en temps del rais Mubarak.
No hi ha dubte que, potser també a l’estiu, el Tsahal jueu i els dirigents palestins de Gaza es tornaran a enfrontar en aquest interminable conflicte d’intransigents.