Demà passat, dimarts, farà trenta anys de la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona, en què van actuar Los Manolos, al costat de Peret i Los Amaya. Allà es van lluir amb una peça inesborrable que era un veritable himne: Amigos para siempre . Ho recordo perquè Los Manolos m’agradaven –i em continuen agradant– i perquè amb un dels seus membres, Xavier Calero, vam coincidir a la Universitat Autònoma de Barcelona, aquells anys en què els de Ciències de la Informació vam estrenar edifici després d’haver començat la carrera com rellogats en unes aules grises i lletges d’altres facultats. Descobrir que Calero era un de Los Manolos va ser un gran moment de la meva joventut: em vaig sentir secretament orgullós de conèixer un dels que ho petaven i xalaven de valent. Per aquelles aules circulaven també els col·legues Magda Bandera, Xavier Bosch, Josep Martí Blanch, Jaume Risquete, Marçal Sintes i Mònica Terribas, que a primer curs ja semblava controlar-ho tot.
Per a mi, el record del 92 és el del col·lega Calero com el Manolo encobert, i el record d’una xicota que em va deixar per un rus que deia ser actor, i el record d’un pis al barri de Gràcia on hi feia una calor insuportable, i el record de les notícies sobre les tortures contra independentistes detinguts per ordre del jutge Garzón, i el record d’algunes cròniques de tema olímpic que vaig escriure per al diari Avui , on vaig conèixer gent formidable que avui està escampada per diversos mitjans, en uns temps en què es fumava i es bevia alcohol a les redaccions.
Per a mi, el 92 és també la imatge alegre de l’amic Xavier Capdevila –periodista de la generació precedent i inventor afortunat de les retransmissions televisives de castells quan encara no estaven de moda– agafant-se unes llargues vacances després d’haver treballat al cor comunicatiu del COOB’92 (el comitè organitzador), mentre m’explicava la seva experiència professional amb un entusiasme únic, igual en tots els que van formar part del nucli d’aquell brillant Camelot maragallià. Aquest va ser el seu gran moment, i per a tota una generació, que no és la meva.
No m’agrada fer trampes. Per això no escriuré ara sobre Barcelona’92 fent veure que el meu jo d’aquella època comprenia clarament la importància objectiva del que passava a la capital de Catalunya. Va ser anys després que, amb prou perspectiva, vaig entendre el que no podia ni volia descodificar fa tres dècades. El meu sentiment vers els Jocs Olímpics, als meus vint-i-cinc anys, era d’una moderada i civilitzada indiferència. Podria oferir-vos aquí un relat fals i explicar-vos, per exemple, que vaig viure intensament com a voluntari aquells dies i que vaig tenir consciència plena d’estar formant part d’una cosa única. No va ser així. Tampoc no sentia animadversió cap als fastos olímpics, jo no volia matar en Cobi, ni estava molt preocupat pels equilibris simbòlics que es van fixar perquè tothom pogués dir que estava “còmode”.
El meu sentiment vers els Jocs, als meus vint-i-cinc anys, era d’una moderada i civilitzada indiferència
La meva indiferència juvenil vers els Jocs del 92 no era política, era fruit d’un estat d’ànim en el qual l’ideològic pesava molt menys que l’estrictament biogràfic, sentimental o intel·lectual. Tenia el cap a una altra banda. No vaig connectar amb aquella eufòria col·lectiva de la qual molts parlen avui, de la mateixa manera que puc viure sense veure partits de futbol i sense anar als concerts de Bruce Springsteen. Suposo que no soc l’únic que no guarda la memòria de Barcelona’92 a la vitrina, però la gent no ho diu, perquè no la prenguin per “rara”.
La suau indiferència amb què vaig passar allò del 92 i els seus ecos no va ser res buscat, va succeir sense més ni més, i crec que explicar-ho pot enriquir la fotografia plural d’aquells dies. Amb respecte, sense nostàlgies de plàstic, sense maquillatges presentistes, hem de tornar sobre el que va ser Barcelona’92, per analitzar-ho amb ulls nous, a més de rememorar-ho. Aquesta gran història no ha de ser fossilitzada sobre el pedestal d’un èxit indubtable, que podria esdevenir tabú.
Vaig parlar fa poc amb Josep Miquel Abad, el que fou conseller delegat del COOB’92, artífex d’aquella gran maquinària. Li vaig suggerir que escrigués les
seves memòries, que sens dubte aportarien llum sobre una època que ens va transformar a tots, també als indiferents. La cançó del 92 té estrofes interessants que encara no coneixem. Abad, amablement, em va contestar que no ho faria. Hi haurem d’insistir.