A mi m’agrada que guanyin els guapos i que guanyi sempre Sánchez. Més encara: que els destrueixi a tots. Als seus, als altres. M’agrada que caigui tan bé als líders del món democràtic. Em sento orgullós i enamorat quan l’intueixo parlant en anglès amb ells. Penseu en la solvència idiomàtica de Rajoy, aquell president que va acabar convertit en bossa de mà. Crec que el guapo de Sánchez guanyarà les pròximes eleccions i el Tour de França.
També que guanyin les guapes. A mi m’agrada que en les picabaralles venci sempre Yolanda Díaz amb allò de la dada, per guapa, gallega i llesta. Veure’ls, a Sánchez i Díaz, parlar i riure d’una broma privada a l’hemicicle és com quan de petit, senties, de nit, parlar i riure els teus pares des del seu llit. M’encantaria que hi hagués dues Espanyes i en una fos president Pedro Sánchez i en l’altra, Yolanda Díaz. I que es casessin i fos una mateixa Espanya i, que ella entrés a la convocatòria en substitució d’Alexia Putellas i guanyéssim l’Eurocopa. I l’Olimpíada de bàsquet amb Sánchez.
El guapo de Sánchez guanyarà les pròximes eleccions i el Tour de França
Rufián ens va venir guapot que no guapo, i ha portat bales de fogueig, unes postres clàssiques catalanes, Puigdemont era el nostre Sánchez, però Sánchez en el lloc de Puigdemont hauria tornat i, lleig per lleig, hauria recuperat la Generalitat per als carolingis. Però no ho va fer. I ja no va ser Sánchez sinó una bossa de mà en un maleter.
Hi ha línies vermelles en la meva fascinació per la bellesa en política. Aquí tenim Inés Arrimadas. Guapa i llesta sens dubte, però de les que t’insulten, de matinada, des del seient del copilot. Els de Ciutadans, ara com ara, són com els malvats de Kripton, que liderava el General Zod a Superman II . Criden molt però el Guapo els enviarà a l’espai de l’oblit tancats en una el·lipse de vidre o en una bossa de mà, castigats sense ser a prop de la seva bellesa, aquella espècie d’eternitat.