La renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) s’ha convertit en un intercanvi d’acusacions entre el Govern espanyol i l’oposició. El primer imputa a la segona que incompleix la Constitució bloquejant el nomenament de nous membres d’aquest òrgan. Aquella planteja la
necessitat de modificar el sistema d’elecció vigent per garantir d’una manera efectiva la independència del CGPJ. Aquest debat té una rellevància enorme. Al marge dels seus aspectes conjunturals i/o partidistes no es tracta d’una qüestió merament procedimental o formal sinó d’una visió diferent de quins han de ser els límits al poder de la majoria en un sistema democràtic.
Sens dubte, tota autoritat que no emani de la voluntat general expressada a les urnes és il·legítima, però això no pot conferir a la majoria la potestat per fer el que vulgui. Aquesta és la base de tota llibertat i adoptar la posició contrària, ningú no s’ha de sentir enganyat, constitueix la justificació per a qualsevol tipus de despotisme com mostra una dilatada experiència històrica. Aquest principi és l’essència de la divisió de poders teoritzada pel constitucionalisme liberal des de Locke i el fonament institucional de totes les democràcies que mereixen aquest nom. Resulta força sorprenent haver de recordar-ho ja entrat el segle XXI i en una societat desenvolupada com ho és la de les Espanyes.
En bona part de les democràcies s’ha produït un procés evolutiu cap a una fusió creixent entre l’executiu i el legislatiu, en especial, en els sistemes parlamentaris en els quals el govern necessita la confiança de la Cambra o de les dues cambres. Això no ha eliminat la funció de control realitzada per l’oposició al Parlament, però sí que n’ha debilitat l’efectivitat, sobretot, quan el partit que suporta l’executiu compta amb prou suports per governar en solitari o mitjançant una coalició o un pacte de legislatura estable. En aquest escenari, la justícia constitueix el contrapès bàsic per evitar l’abús del poder del governant i garantir els drets i llibertats dels individus. Per tant, la seva independència és fonamental.
La importància atribuïda a aquest fet es reflecteix amb claredat a la Constitució del 1978 i en la reiteració al títol VI del terme poder judicial amb l’objectiu clar per part del constituent de configurar-lo com un poder diferent i no subordinat a cap dels altres dos. La llei de lleis cerca de manera explícita que la independència dels jutges no sigui una simple declaració retòrica sinó una veritat emparada pel bastió constitucional. L’èmfasi en la independència del poder judicial va ser la resposta als qui des de l’esquerra defensaven a les Corts Constituents un exercici de la funció jurisdiccional basat en el denominat “ús alternatiu del dret” en el qual la submissió a la llei depèn de la interpretació ideològica de qui l’ha d’aplicar (Alzaga O., La Constitución española de 1978, Ediciones del Foro, 1978).
La llei de lleis cerca que la independència dels jutges no sigui una declaració retòrica sinó una veritat
Des d’aquesta òptica, les persones que integren el màxim òrgan de governança d’un poder independent, el judicial, no han de ser elegides pels representants d’aquests altres poders, legislatiu i executiu, l’actuació dels quals han de controlar i fiscalitzar. Aquesta cautela elemental, de pur sentit comú s’aguditza quan el CGPJ té entre les seves funcions establir el règim de nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari dels jutges. Per això, 12 dels 20 membres d’aquest organisme constitucional eren elegits pels mateixos jutges i magistrats de totes les categories judicials fins que el primer govern socialista va aprovar una reforma legal que concedia als partits representats al Parlament la facultat de triar-ne la totalitat. L’entusiasta celebració d’aquell canvi es resumeix a la perfecció en la cèlebre proclama d’Alfonso Guerra: “ Montesquieu ha mort”.
Malgrat el que sosté el Govern central, aquesta situació és anòmala al si de la Unió Europea. En el seu Informe sobre l’Estat de dret el 2021, la Comissió Europea va demanar que s’establís un sistema en què els jutges membres del Consell siguin elegits pels seus homòlegs d’acord amb les normes europees. Conforme a aquestes normes, almenys la meitat han de ser seleccionats per aquesta via. En la mateixa direcció s’ha expressat el Grup d’ Estats contra la Corrupció ( Greco), que també crítica l’absència en el règim d’incompatibilitats dels jutges i dels fiscals de períodes d’incompatibilitat per a aquells que han estat membres dels poders legislatiu o executiu. Pel Greco, aquesta situació planteja dubtes tant sobre la realitat de la separació de poders com sobre la independència i imparcialitat en fons i forma dels jutges i dels fiscals.
El PP només hauria de pactar la tornada a un CGPJ en què els membres siguin elegits pels jutges
En aquest context, el raonable i equilibrat seria que el Govern i l’oposició pactessin no el repartiment del CGPJ, sinó
que el procediment d’elecció dels seus integrants s’ajustés a les recomanacions i normes vigents a Europa i imperants en tots els estats de la UE amb dues notables excepcions: Polònia i Hongria. Resulta curiós i fins i tot divertit que l’actual coalició governamental i els seus socis parlamentaris s’alineïn en el tema de la justícia amb dos països als quals acusen sistemàticament gairebé de feixistes. És curiosa la simetria entre el posicionament dels populismes d’esquerres i de dretes en aquesta matèria.
Se sol afirmar que el corporativisme en el poder judicial és un risc inassumible o, si més no, perillós. Tot i això, com va assenyalar Benjamin Constant, “l’esperit de cos és una de les millors barreres contra el servilisme envers el poder o les faccions en una nació en la qual tothom es deixa arrossegar per la posició dominant”. La independència és necessària “perquè un jutge no temi ferir, al jutjar segons la seva consciència, l’autoritat sota la qual es trobaria al tornar a ser un simple ciutadà” (Constant B., Principios de política aplicables a todos los gobiernos, Liberty Fund, 2010).
Per totes aquestes raons, el Partit Popular només hauria de pactar la tornada a un CGPJ en què els membres siguin elegits pels mateixos jutges. Si no ho fa ara, es deslegitimarà per fer-ho després i prestarà un pèssim servei a l’Estat de dret.