Havia de ser la gran celebració, 25 anys de carrera musical de Roger Mas al Grec. Però plovia. Però ho va ser. Passaven cinc minuts de les 22 h quan encara no se sabia si la pluja impediria que es fes el concert. Mas va sortir a l’escenari, amb instruments i amplificadors coberts de plàstics protectors, sense públic, per tocar uns acords de I la pluja es va assecar, per espantar els núvols.
“Bona nit, valents!”. Ovació. Són les 22.42 h. I va arrencar. I és que el nano que feia cançons amb la guitarra, que va conèixer un músic que vivia al costat de casa, que va gravar un disc tot sol en un mas mig enrunat, que va muntar un grup, que va fer un disc apropant-se un pèl a les màquines i un altre al pop, i un a Verdaguer i després amb una cobla, i torna a anar sol, ben irredempt, i que si els poetes... i Totes les flors, l’onzè disc... feia 25 anys d’escenari. Un temps en què ha definit les pautes del gènere en català al segle XXI amb la seva veu més destacada i reconeixible.
Homenatge
Amb el record de Pau Riba (i part de les seves cendres en una nou), Mas va tocar ‘I la pluja es va assecar’
Mas va començar recordant el seu avi músic, primer, i després els seus inicis, amb Luis Paniagua, “mi maestro”, que va sortir a acompanyar-lo al gatham (percussió índia) en el seu primer hit, Llums de colors, que li va fer guanyar el premi Èxit de TV3 i va posar la primera pedra. Va continuar un repàs històric, en el sentit cronològic i apoteòsic, amb l’emoció constant. Les Flors (Pac Ferrer, Fermí Garriga i Joan Ridao) van sortir a tocar Les maragdes i Volant, cançó amb què durant anys ha tancat els concerts. Aquest cop va continuar, amb un emotiu homenatge a Pau Riba, amb part de les seves cendres dins una nou i, ara sí, I la pluja es va assecar.
Amb el Quartet Brossa va arribar el moment romàntic amb Canterbury, amb petó final a la seva dona, Michela. El moment pop, amb L’home elefant, i un bon tros de Verdaguer, i el record de Les cançons tel·lúriques i Ivan Dach...
Roger Mas i Luis Paniagua
Un altre moment intens va ser un dels seus temes fetitxe, El dolor de la bellesa, amb monòleg inclòs, que va sonar per primer cop com l’havia imaginat: amb la Cobla Sant Jordi, el Cor Lupulus Emsembla, el Quartet Brossa i Xavier Guitó (mà dreta musical des de fa anys) al piano, Arcadi Marcet al contrabaix i Pinyu Martí a la bateria. I amb ovacions a mitja cançó, i al final. L’emoció, dèiem.
I més cançons i convidats, Dani Ruíz (baix) i Oriol Roca (bateria), Jordi Molina a la tenora, David Carabén, Míriam Encinas (la multiinstrumentista incorporada els últims anys), Núria Graham, Bikimel, la ballarina Anna Rubio, Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra.
Al final, Mas, sol a l’escenari amb la guitarra, Sota una fina capa de cendra, tan lluny i tan a prop d’aquell jove que començava amb els seus “llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel”. La música va mantenir els núvols a ratlla. Endavant, sí, volant.
Lee también