Hem tocat fons. Veig un polític català de segona línia per la televisió i les seves paraules només tenen un objectiu: negar la gravetat dels fets sobre els quals l’entrevistador insisteix, com manen les regles de l’ofici. Al dirigent en qüestió se li demana per la situació interna del partit que representa i totes les respostes descriuen un paisatge de “normalitat”, en què tot està “previst” i les coses “van com han d’anar”. El cert, però, és que aquesta formació ha vist plegar, de sobte, una de les seves figures principals, enmig de crítiques i retrets. La situació d’aquestes sigles és, pel cap baix, complicada, però la persona que se sotmet a l’escrutini periodístic ha posat el pilot automàtic i no surt d’un guió de fantasia que sembla escrit per Walt Disney. El discurs que emet aquest portaveu és tan allunyat de la realitat que resulta absurd. Som davant un exercici retòric de supervivència que va contra el mínim respecte que mereix el públic en qualsevol democràcia. El que veig i el que sento és irritant: constato que ens prenen –un cop més– per imbècils.
No és un problema que afecti un únic partit, som davant una tendència nefasta que va arrelant, entre polítics catalans i espanyols de diversos colors. La cosa funciona de la següent manera: li preguntin el que li preguntin, el polític ha de col·locar el seu missatge que, en general, nega o eludeix les premisses factuals de les quals parteix el seu interlocutor. Això ho ha de dir amb un gran somriure, i amb un to que desprengui alhora convicció i una mena de tranquil·litat impostada. Pot fer servir alguna crossa retòrica del tipus “això ho tenim molt clar”. En aquestes intervencions, el que dona la cara per un determinat projecte ha de ser repetitiu com un ninot i ha de crear un núvol de vaguetats verbals que el mantingui ben lluny de les coses concretes.
L’impacte d’aquesta manera de fer sobre el ciutadà-votant és doble: hi ha un efecte anestesiant i també hi ha un efecte d’incredulitat que mena directament a la sospita i la desafecció. Els que cauen derrotats per la sedació retòrica dels que parlen sense dir res són com la granota que mor feliç dins d’una olla d’aigua bullent. En canvi, els que observen amb estupefacció aquestes intervencions públiques se senten expulsats de la representació política i s’allunyen dels processos propis de la deliberació democràtica. Si les paraules de la política ja no tenen un pes específic, la seva relació amb els fets s’estova, es dilueix i passa a ocupar un lloc secundari. Els discursos inconsistents són el mur de protecció d’aquells polítics que obliden que les seves accions –i no el seu relat– han de ser el centre de gravetat de la seva activitat.
L’objectiu és ocupar minuts als mitjans sense assumir el risc de dir alguna cosa
Les paraules de plàstic converteixen la política en un joc d’ocultació rutinari que esdevé inadvertit. L’objectiu és practicar una transparència buida, ocupar minuts als mitjans sense assumir el risc de dir alguna cosa. La presència ritual com a absència calculada de confrontació amb el real acaba fabricant un buit de sentit, que contribueix a fer de la política un teatre inintel·ligible on ningú és responsable de res. Per contrast, les intervencions telemàtiques del president Zelenski ens mostren el valor immens de la paraula que pesa, amb responsabilitat i autoritat.
Un líder –que no fos populista– que parlés amb el respecte, la claredat i la franquesa que mereixem els adults que votem i paguem impostos seria una gran novetat, una ruptura. I tindria l’atractiu indubtable de qui no té por de perdre.