No ha volgut barallar-se per manar i s’ha estimat més fer un pas al costat, com va fer Artur Mas, un líder amb qui va connectar i va fer amistat. Jordi Sànchez ha fet saber que no repetirà com a secretari general de Junts i, en el congrés del juny, el partit de Puigdemont haurà de triar en mans de qui posa el volant d’un vehicle que, sovint, sembla que circuli sense pilot. Som davant l’adeu de l’únic estratega amb cara i ulls que, fins ara, ha tingut Junts, una tasca difícil, sobretot en una casa que ha fet de la manca d’estratègia clara un tret diferencial.
El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sánchez.
Per què se’n va Sànchez? En síntesi, per tres coses: no ha aconseguit tenir un sector propi, no ha compartit el lideratge orgànic com alguns volien, i mai va ser ben vist pels dirigents que provenien de Convergència ni pels independents més inclinats a la sobreactuació de la desobediència retòrica. La gran paradoxa és que Jordi Sànchez, tot i ser de la pedrera de l’activisme, ha tingut una mirada política més pragmàtica (a ell es deu l’acord de Govern amb Aragonès) que Jordi Turull i Josep Rull, els dos presos postconvergents (juntament amb Joaquim Forn) criats en el realisme pujolista.
Sànchez ha tingut una mirada política més pragmàtica que Turull i Rull
Per què, malgrat tot, Sànchez va convertir-se en l’estratega i organitzador principal de Junts? Pel seu vincle directe amb Puigdemont, per la seva relació amb David Madí, pel seu talent a l’hora d’endreçar les peces en un entorn molt fragmentat i, finalment, pel fet de no formar part de cap de les famílies d’aquest conglomerat. Massa poc convergent per als postconvergents i massa possibilista per als independents que representa Laura Borràs, Sànchez paga car el fet de treballar al seu aire, trepitjant molts ulls de poll, sense delegar gaire. Quan era líder de l’ANC, ja el van criticar perquè mantenia una actitud semblant. En algunes de les anàlisis de fons, Sànchez coincideix amb plantejaments que han servit a ERC per fer el seu gir estratègic, una paradoxa més. Posar Jaume Giró a la conselleria d’Economia va ser una aposta seva.
Ara comença la batalla per controlar el timó d’un vaixell que té una tripulació molt diversa i dissonant. Totes les travesses apunten que Turull (que ja tenia aspiracions quan va néixer el PDECat en enterrar-se la marca Convergència) optarà a la secretaria general. És un convergent de tota la vida que, després de la presó, té una part important de les bases de Junts mobilitzades al seu costat. L’altra figura amb expectatives és Borràs, icona dels que enyoren un momentum, també molt aclamada per les bases; però la trajectòria de la presidenta del Parlament –que podria ocupar la presidència de Junts si Puigdemont decideix dedicar-se exclusivament al Consell per la República– va unida al procés judicial que té obert per la seva actuació a la Institució de les Lletres Catalanes. I la pregunta del milió: quina estratègia vendrà –més enllà d’esperar la trompada d’ERC– el tàndem Turull-Borràs?