El crit creatiu del camp

Al camp hi passen coses. A part dels arbres fruiters, cada vegada floreixen més manifestacions culturals arrelades a l’entorn rural. Èxits literaris com Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà, i la revelació de Núria Bendicho Terres mortes (Anagrama) s’afegeixen a l’èxit i la influència d’un assaig com La España vacía, de Sergio del Molino, i els llibres supervendes de Beatriz Montañez (Niadela) i Ana Iris Simón (Feria), però també a la ressonància internacional de la pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, i l’estrena de Tros, de Pau Calpe. Per no parlar de les desenes de festivals musicals o teatrals arrelats per tot el territori, com el Festival Itinera, que porta la música als micropobles, per la qual cosa va rebre el premi Impulsa Cultura. El fenomen coincideix amb la irrupció de partits polítics locals que s’erigeixen en portaveus del món rural.

La literatura catalana ha estat fèrtil. Només alguns títols recents: l’esperat final de la trilogia d’Eva Baltasar (Mamut, Club Editor), la recent premi Documenta Pilar Codony (Distòcia, L’Altra), Francesc Serés (La casa de foc, Proa), Carlota Gurt (Sola, Proa), Pol Guasch (Napalm al cor, Anagrama), Laia Viñas (Les closques, L’Altra), Ferran Garcia (Guilleries, Males Herbes)...

L’aragonès Sergio del Molino ha publicat Contra la España vacía (Alfaguara), seqüela del seu celebèrrim assaig La España vacía (Turner, 2016), que va donar nom a una realitat de què gairebé ningú parlava. L’autor se centra en “la convivència entre poblacions”. També ha causat un enorme enrenou Feria (Círculo de Tiza), el debut narratiu, que evoca la vida de poble, de la castellanomanxega Ana Iris Simón, que va ser convidada a la Moncloa a parlar davant Pedro Sánchez. “Envejo la vida que tenien els meus pares a la meva edat”, va dir en una frase que es va fer viral. Una altra castellanomanxega, l’expresentadora de televisió Beatriz Montañez, explica a Niadela (Errata Naturae) com es va allunyar del brogit del món i va abandonar fama i diners per anar-se’n a viure a una cabana aïllada sense electricitat. El barceloní Gabi Martínez fa anys que té la natura com a eix de la seva obra, amb títols com Animals invisibles (Nórdica) i Un cambio de verdad (Seix Barral), on fa de pastor a La Siberia extremenya. Altres títols són els de María Sánchez (Tierra de mujeres, Almáciga, Cuaderno de campo), Jesús Carrasco (Intemperie), Sara Mesa (Un amor), José Ovejero (Humo), Edurne Portela (Los ojos cerrados), Luis Landero (El huerto de Emerson), Bernardo Atxaga (Desde el otro lado) o la sèrie humorística de Daniel Gascón (Un hipster en la España vacía i La muerte del hipster).

“L’ésser humà s’ha allunyat de la natura i, quan veu que se l’està carregant, hi torna”, diu Núria Bendicho

Ferran Garcia, que situa la seva obra a Taradell i s’interna a les Guilleries, creu que avui la mirada al món rural té un rerefons doble: “D’una banda, hi ha una visió positiva derivada de Rousseau en què la natura és l’estat primordial de la humanitat, una mirada bucòlica. D’altra banda, tot i això, l’home és un llop per a l’home, amb l’horror i la violència que això comporta, i també amb una forta pressió social”. La seva literatura, tot i això, barreja aquestes dues visions, alhora que també accepta que en general, creu que “se’n fa una lectura mitològica, en què projectem una sèrie d’estereotips; és el que voldríem que fos el món rural i no és, perquè és més prosaic”.

Per Núria Bendicho, aquest retorn a l’àmbit rural es deu al fet que “l’ésser humà s’ha allunyat de la natura i l’hem dessacralitzada, ara hi tornem perquè veiem que ens l’estem carregant”.

Sobre si la pandèmia ha influït en el fet que hi hagi una certa moda de la ruralitat, Garcia creu que és possible, però que més aviat “ha accelerat la tendència, perquè ja hi havia un context subterrani. Potser, tancats a casa, vam idealitzar una manera de viure amb espais oberts, el somni idealitzat d’escapar-nos de l’opressió, cap a una arcàdia rural, un somni empeltat de nostàlgia”. Però esclar, com recorda Bendicho, la majoria d’aquestes obres –o totes– ja estaven en marxa quan van començar els confinaments.

Carla Simón ha guanyat l’Ós d’Or amb la història d’una família que conrea préssecs

En el sector cinematogràfic destaquen dues produccions catalanes ambientades en un entorn rural. D’una banda, Alcarràs, amb què Carla Simón va guanyar l’Ós d’Or de l’última Berlinale, explica les vicissituds d’una família de tres generacions que conrea préssecs. Quan el propietari del terreny els avisa que destinarà la terra a altres usos, es preparen per a l’última collita. Part de la família de Simón és originària d’Alcarràs, on passava les vacances. La directora d’Estiu 1993 ha triomfat amb un relat coral rodat en terres de Lleida amb actors no professionals i en català. Una història que mira de manera nostàlgica el final dels petits negocis fruiters i que destaca valors globals: “Al capdavall, tothom té una família, i la pel·lícula parla de relacions familiars”, afirma Simón. La pel·lícula desembarcarà als cinemes espanyols el 29 d’abril.

Per la seva banda, Tros suposa el debut en el llargmetratge del productor Pau Calpe. Nominada a millor pel·lícula als Gaudí, la idea d’aquest film que es va estrenar el 25 de febrer va sorgir fa quatre anys, quan Calpe era a la llibreria Laie i es va fixar en un llibre, Tros, de Rafael Vallbona, premi Ferran Canyameres de novel·la policíaca. “Em va atreure la portada, amb un tractor i un camp, i vaig pensar que no hi ha gaires pel·lícules a Catalunya sobre pagesos”, diu. Les pàgines del llibre transcorren en una sola nit, en què es resolen els interrogants de diverses vides en un triangle de pobles perduts entre el Segrià i les Garrigues. A partir de la relació entre un pare i un fill, protagonitzats per Pep Cruz i Roger Casamajor, la història aborda la problemàtica social del camp i converteix aquest paisatge de rancúnia i tristesa en un personatge més. “El món rural se sent abandonat i desprotegit, els camperols organitzen patrulles nocturnes per evitar els robatoris en masies i de maquinària agrícola. Els recursos policials de la zona són insuficients”, explica. “Des del sofà de Barcelona vaig pensar que no es pot anar amb mentalitat de Far West en ple segle XXI, però després de conèixer diversos pagesos i sometents i veure com de dura és la vida al camp, amb extensions tan grans de terreny i les llargues nits d’hivern, t’adones que és un conflicte sense solució. No hi haurà mai prou policia per cobrir tot el terreny. Sempre hi haurà robatoris i aquesta gent se sentirà desprotegida”. Tros es va rodar a finals del 2020 en localitzacions naturals d’Alcanó i Sarroca de Lleida, a la comarca del Segrià, i, com Alcarràs, també va comptar amb un càsting integrat majo­ritàriament per actors no professionals.

El Festival MOT reuneix les veus del món rural

Aquest dijous comença a Olot el festival MOT, que enguany està dedicat precisament a Literatura i ruralitat. Per Roser Vernet, comissària juntament amb Maria Bohigas, “el festival ha convocat un ampli ventall de veus del món rural, que és un món que es fa des de les diferents mirades que s’hi concentren”, de manera que amb els participants “es podrà fer emergir una àmplia riquesa de visions del món rural”. Un fet que per Bohigas també implica que “el món rural no és únic, i compta amb múltiples visions i també contradiccions”. Bohigas assenyala, a més, que “el ruralisme és fundador de la novel·la catalana i actualment és un tema que viu una segona joventut”.
Així, dijous a les 18 h a la Sala El Torín, Joan Francesc Mira i Joan Nogué conversaran sobre Història i memòria d’un paisatge, i després Elicura Chihuailaf i Txalo Toloza-Fernández parlaran a partir del lema La Terra viu i en ella la sang dels avantpassats.
L’endemà se celebrarà la conversa Lliures i assilvestrats amb Miren Amuriza, Carles Belda i Jordina Biosca, i Esborrar del mapa, un diàleg entre l’escriptor xinès Yan Lianke, Manel Ollé i Ricard Planas.
Dissabte està previst a la plaça de Braus el Ver-MOT, amb Miquel Martín i Serra, Maica Rafecas i Llucia Ramis moderats per Toni Orensanz, mentre que a la tarda Núria Bendicho, Carlota Gurt i Mita Casabuerta parlaran sobre Convocant l’esperit de Víctor Català, i finalment Selva Almada i Anna Guitart donaran voltes a Un conreu d’imaginaris.
La setmana que ve (24, 25 i 26 de març), el MOT es trasllada a la biblioteca Carles Rahola de Girona, on hi ha haurà converses amb participants com Xuan Bello, Fernanda Melchor, Anna Ballbona, Ramon Mas, Teresa Ibars, María Sánchez, Toni Sala, Francesc Serés, Joan Todó, Eva Baltasar, Gabi Martínez, Àgueda Vitòria o Paolo Cognetti.