No he estat mai aficionat a visitar cases d’escriptors. El que m’interessa dels autors que admiro és l’obra, no el lloc on la van concebre, ni la seva vida privada. En les poques ocasions que he visitat la casa museu d’algun escriptor, m’ha fet la impressió d’un mausoleu, d’un decorat. Però hi ha casos en què l’obra té una relació especial amb l’àmbit en què va ser concebuda, i aquí sí que trobo que pot valer la pena anar-hi.
Penso, concretament, en tres llocs. El primer és el Mas Pla, on Josep Pla va viure durant l’última etapa de la seva vida. És un lloc molt lligat a la seva obra, perquè allà en va escriure una bona part i la va revisar gairebé tota, inseparable d’aquella disfressa de kulak , de petit propietari rural, que Pla va adoptar com a marca de la casa i com a prisma a través del qual li agradava fer-nos creure que veia el món. Crec que ara el mas està ocupat per la família de l’escriptor i no es pot visitar.
El segon és l’habitació del poblet alpí de Sils Maria on Nietzsche va escriure algun dels seus llibres més lluminosos. No hi he estat, però n’he vist fotografies: una habitació molt senzilla, monacal, amb les parets nues i uns mobles molt elementals que costa poc relacionar amb l’aire sec dels aforismes del filòsof. Un dia hi aniré, i si puc m’agradarà camejar pels camins de muntanya que el filòsof recorria, incansablement, buscant aquella claredat encegadora que esclata en tantes pàgines seves.
El tercer és la torre en què Michel de Montaigne va escriure els Assaigs . De tots tres llocs, és l’únic que he visitat. Va ser fa unes quantes setmanes. Havia de travessar França en cotxe i vaig decidir fer nit prop del Château de Montaigne per poder-hi anar i sopar i beure un parell de copes de bordeus a la salut de l’insigne pensador.
El castell està situat sobre una petita altura, envoltat de vinyes. Va ser destruït per un incendi l’any 1885 i reconstruït amb una màniga molt ampla. Del conjunt original, només se’n conserven el mur que l’envolta i la torre en què Montaigne escrivia. A l’època, en plenes guerres de religió, el castell era un petit nucli catòlic en un entorn predominantment protestant, i la torre tenia funcions defensives, però ell hi passava la major part de les hores del dia pensant i escrivint. Montaigne no era cap solitari: es definia com a sociable fins a l’excés. Però deia que calia reservar-se un espai propi, una rebotiga per sentir-s’hi lliure. “Infeliç qui no té un racó a casa seva per estar sol, per fer-se la cort, per amagar-se”.
Sorprèn que un home que es va tancar allà a escriure durant vint anys toqués tant de peus a terra
Als baixos de la torre, hi ha una petita capella; al primer pis, pujant per una escala de cargol, un dormitori, i al segon la famosa biblioteca rodona, amb les citacions llatines pintades a les bigues del sostre per tal que ell les tingués a la vista mentre caminava per la cambra i dictava els pensaments que li anaven passant pel cap. Originalment, hi havia una llar de foc, però la va fer clausurar per por que les flames devoressin els valuosos volums que guardava, i quan tenia fred es recollia en una petita sala adjacent.
Sorprèn que un home que es va tancar allà a pensar i a escriure durant prop de vint anys toqués tant de peus a terra. Els gruixuts murs que protegeixen la torre –més medieval que renaixentista– no li van omplir el cap d’ocells ni el van empènyer a enfilar-se a les altures, no el van aïllar ni li van fer concebre obres sense relació amb el món en què vivia. Al contrari, des d’allà dalt, sense res més per distreure’s que els vells volums que fullejava a l’atzar i les petites finestres a través de les quals veia el pati del castell i els camps dels voltants, va escriure una obra que ens parla a l’orella de la vida i la mort, de les seves aficions i cabòries, sempre amb paraules planeres, sense amagar-se darrere de conceptes abstractes ni perdre’s per cims boirosos, dirigint-se al paper com xerraria amb el primer home que es trobés, amb bon humor, generositat i una enorme perspicàcia sobre la condició humana.
Des d’aquella biblioteca, Montaigne va veure passar una guerra civil inacabable
Des d’aquella biblioteca, Montaigne va veure passar una guerra civil inacabable. Vivia sotmès al perill d’un atac. L’estructura defensiva del castell en dona bona fe. Eren uns temps atroços. Però la seva obra respira serenitat i mesura. Tota ella és un missatge de tolerància. Davant de l’autodestrucció de la societat que l’envolta, ell es replega en la introspecció, amb la voluntat d’aprendre a gaudir lleialment d’ell mateix, sense ocultar-nos cap de les seves febleses i mancances. Per aquest camí, detenint-se en els assumptes més trivials i sense esquivar els més íntims –la velocitat amb què menja, els càlculs renals que el martiritzen, la petitesa del seu penis–, arriba a un universalisme que em sorprèn cada cop que obro aquest pou sense fons que són els Assaigs.
En moments tan sorollosos com els actuals, en una època en què tots estem aclaparats per muntanyes d’informació sovint inútil o dubtosa i manipulats per una publicitat que busca totes les maneres imaginables d’envair la nostra vida fins a l’últim racó, la lliçó d’aquest home que, acompanyat pels seus llibres, va dedicar vint anys a estudiar-se i a descriure’s, convençut que conèixer un home és conèixer-los tots, és un tresor. Un tresor amagat a la vista de tothom.
La visita a la torre potser no farà que cap lector canviï d’opinió sobre la seva obra, ni li descobrirà pràcticament res que no pugui saber obrint els Assaigs, però sí que senti el desig de llegir-los, o de rellegir-los un cop més, com m’ha passat a mi, o si més no de fullejar el Diccionari Montaigne d’Ignasi Aragay, reeditat fa molt poc. Només per a això i per prendre’s dues copes de bordeus, ja val la pena.