Pau en la guerra

A la vida s’ha de procurar no elevar a categoria l’anècdota, però quan un escriu per als diaris, què volen que els digui? De vegades és, fins i tot, inevitable, perquè la temptació és molta. En fi, aquesta és l’anècdota. Fa una mica més d’una setmana, quan anava a travessar el passeig de Gràcia a l’altura del carrer Diputació, a primeres hores del matí, vaig caure de cul. No per res que hagués vist i que m’hagués impressionat, no. I tampoc davant d’alguna oferta de rebaixes d’un comerç de la zona. Sinó perquè era d’hora –que pot haver-hi influït– i perquè, amb el fred d’aquestes setmanes i la mascareta, les meves ulleres estaven bastant entelades. Vaja, que hi veia poc i envoltat de boira artificial. 

Amb tot, no puc responsabilitzar completament a res d’això. Com a habitant (si més no en hores d’oficina) i passejant regular de l’ Eixample barceloní, he desenvolupat un sisè sentit que em permet intuir objectes mòbils no identificats quan só a prop meu. Motos (menys), bicicletes o patinets (més). I no és que vagi amb quatre ulls, no. És que vaig amb cent ulls perquè no m’atropellin. Però malgrat tot, un energumen amb un patinet elèctric em va passar fregant i em va fer caure. Va ser un vist i no vist. 

L’individu anava a tota velocitat pel lateral del passeig i va fer ziga-zagues entre una parella de joves i jo. Vaig tirar-me enrere, ell va passar fregant-me com un llamp i jo vaig caure, ignominiosament, de panxa enlaire i sobre les meves natges. Per descomptat, ni es va aturar ni va disminuir la seva marxa veloç. Em va caure el barret, que una persona amable em va agafar i, malgrat l’ensurt i una natja adolorida, la cosa va quedar en no res. Es veu que tinc el final de l’esquena tou, perquè no hi va haver ni torçades, ni trencaments, ni dolors, ni més conseqüències. Això sí, agraeixo la solidaritat de la senyora que em va agafar el barret i dels tres o quatre d’estupefactes i indignats amb qui vam coincidir a dir que van com bojos. Ja veuen, una anècdota, però que conté la seva categoria.

Ja fa diversos anys que l’Ajuntament s’ha entossudit a pacificar el trànsit, com si a Barcelona hi hagués una guerra no declarada entre automòbils i vianants. I, de fet, ja fa anys que ens parlen del mateix, de pacificar el carrer, cosa que no deixa de ser una ironia en aquests temps, amb tot el que estem veient a la frontera d’ Ucraïna i després de la crema de contenidors, en què la ciutat va recuperar la fama d’incendiària com no passava des dels temps de la Setmana Tràgica.

Pacificar el trànsit és fer-li la vida impossible i difícil als cotxes. I crear superilles i dibuixar tota mena de carrils, terrasses, com si un nen amb una capsa de colors tingués via lliure per empastifar els nostres carrers i modelar-los com si fossin de plastilina.

Algú vol nous reptes, com ara els esports de risc? Doncs que baixi caminant per Via Laiteana

Algú dubta del seu valor personal o vol nous reptes com ara esports de risc? Doncs que baixi caminant per Via Laiteana per l’estret passadís mal acolorit i pitjor protegit que se suposa que és per als que van a peu i que, per descomptat, està envaït per bicicletes, patinets i skaters de tota mena . Si aconsegueixen baixar tot el carrer sense pujar al que pròpiament anomenem vorera i sobreviuen al perill que els caurà sobre la seva desprevinguda i cega esquena, facint-se un homenatge quan arribin al final –si hi arriben– i vagin a dinar o sopar al Passadís del Pep. Regalin-se aquest homenatge, que s’ho hauran guanyat. I demanin-li una copa a Modesto Baena, que el cos els ho agrairà, si és que de debò han passat la prova i aconseguit sobreviure a la turbamulta de velocípedes i artefactes diversos.

Continuo amb les meves anècdotes que no són categoria però que poden arribar a ser-ho: utilitzo el transport públic, fa anys que condueixo, i quan ho faig, en cotxe híbrid. I pago la meva plaça d’aparcament de lloguer per als dies en què necessito el cotxe per a la ciutat. Aquesta n’és una altra: el meu pàrquing té la rampa d’entrada i sortida en un carrer amb carril bici de direcció única. Però ja sabem tots els usuaris habituals que cal mirar també el costat contrari, perquè més d’un i més de quatre fan servir el carril en direcció contrària. I per descomptat, quan el semàfor anterior a la sortida del pàrquing està en vermell, els del carril bici no s’ aturen mai i fan impossible incorporar-se a la calçada. Més d’una vegada hi ha crits de vianants retinguts pels cotxes que esperen l’oportunitat de passar i, de vegades, fins i tot el vigilant ha de sortir de la seva zona i fer de guàrdia urbà improvisat.

Tot això és molt greu? Probablement no. Continuen sent anècdotes, però acaben per modelar una irritació i un mal humor que qualsevol dia poden fer erupció, com el volcà de descontentament que emmascaren.

M’agradaria desplaçar-me d’una manera més amable i ecològica, però que no em demanin que vagi en patinet

Un, a hores d’ara, pensa que el millor és que prohibeixin el trànsit d’automòbils a tot el centre de la ciutat. A grans mals, grans remeis. Ja es veurà què passa amb els pàrquings i amb els que tenen plaça llogada. Sona dràstic, ja ho sé, però alguna cosa caldrà fer, perquè això no pot continuar així massa temps sense que lamentem, de veritat, desgràcies personals i col·lectives. A un servidor li agradaria desplaçar-se de manera més amable i ecològica. I estic disposat que em vetin l’arribada al gran centre de Barcelona en el meu cotxe, però que no em demanin que, amb els anys que tinc, pugi a un patinet. Soc d’una generació que creu que els patinets eren per als nens (tot i que ara els infants consultin el mòbil abans d’entrar a l’escola i els pares marxin en patinet). I l’alternativa poc recomanable és que aconsegueixi un bastó com a arma camuflada d’urbanitat, com l’admirat col·lega Joan de Sagarra. Perquè indefensos com estem no podem seguir així. I volem la pau, però no podem continuar en aquesta no declarada guerra.