Artur Mas: “No formaré part de Centrem ni de cap altre partit”

L’exlíder de CiU, CDC i el PDECat, Artur Mas, continua fent passes enrere i no formarà part del nou projecte polític que impulsa el seu partit, Centrem Catalunya. El 129è president de la Generalitat vol, de fet, subratllar cada cop més el seu paper institucional i allunyar-se de la dinàmica dels partits.

El PDECat impulsa una nova marca política, Centrem Catalunya. En formarà part?

Ni d’aquesta, ni de cap altra.

Per què?

La meva decisió és allunyar-me dels partits i subratllar, cada cop més, el meu perfil institucional com a expresident del país. Mentre el PDECat existeixi, en seré militant, per coherència amb la meva trajectòria de trenta anys a CDC. Però la decisió és no formar part de cap altre partit polític en el futur.

Soc absolutament favorable a l’aposta política pel diàleg, però això no vol dir ser un venedor de fum o un il·lús”

Té lògica que els mateixos que van contribuir a disgregar el llegat de CDC –PDECat, Convergents, Lliures...– ara s’uneixin per intentar recuperar-lo?

La responsabilitat de la disgregació del món convergent no és només d’aquests partits, és de tots els que hi van participar.

De JxCat també?

La conclusió és evident. Hi havia un espai central del país que estava unificat, i els que hem estat tota la vida política sumant idees, projectes i sensibilitats diferents, estem molt decebuts, no entenem ni acceptem un procés de disgregació com aquest.

Té contactes amb Carles Puigdemont?

I tant. La meva relació amb el president Puigdemont sempre ha estat molt correcta i també amical. De fet, en breu, com cada any, l’aniré a veure un dia a Bèlgica i xerrarem una mica de tot plegat. Però no perquè jo representi res que no sigui a mi mateix, perquè tampoc tinc cap ambició de tornar a l’arena política, ni electoral, ni institu­cional.

La meva relació amb el president Puigdemont sempre ha estat molt correcta i també amical"

Doncs els rumors el situen com a candidat a l’alcaldia de Barcelona.

Això diuen alguns i algunes, però jo sempre responc el mateix: no. Una altra cosa és que m’agradaria molt que Barcelona agafés un aire diferent del que té, ho desitjo com a ciutadà barceloní que soc, però això no vol dir implicar-m’hi com a polític.

La conclusió és que la refundació de CDC en el PDECat ha estat un fracàs?

És evident que no va sortir bé, la realitat ho demostra. Hi ha gent que legítimament diu que bona part d’aquell espai és a Junts, i és veritat. Però no tot és a Junts. I tampoc el PDECat se n’ha sortit en agafar el relleu sencer. El que neixi a partir d’ara és una
incògnita, però, pels que formem part d’un altre moment, tot això ens porta a la con­clusió que cap disgregació, per principi, és bona.

Vist amb perspectiva, es penedeix d’haver prescindit d’una marca d’èxit com ho era, malgrat tot, CDC?

No volíem prescindir d’un projecte. Volíem assegurar-ne la continuïtat, posant l’instrument al dia del segle XXI, sabent que la marca CDC, sobretot a partir de la confessió del president Pujol, electoralment podia patir. Podíem, per tant, canviar d’eina per assegurar la continuïtat d’un projecte i d’un espai? La conclusió de la militància gairebé amb un 70% va ser que sí.

Després de la disgregació de l’espai de CDC, el centre polític a Catalunya realment està orfe o és que la centralitat s’ha desplaçat cap a una altra banda?

No s’ha desplaçat, simplement s’ha disgregat també. Tot el que ha perdut l’espai que nosaltres representàvem, o s’ha quedat a casa o ha anat a altres espais, però cap d’aquests no ha tingut la força ni l’atractiu per convertir-se en el partit central del país. Les tres primeres forces del Parlament, PSC, ERC i Junts, intenten fer-se amb aquest espai central, però no se’n surten.

Vostè ha dit públicament que ERC, amb Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat, és ara “més realista que abans”. Vol dir que se sent còmode amb el discurs i la manera de fer política d’ERC?

Vol dir que si ERC, a partir del 2012, quan arrenca el procés sobiranista, hagués tingut una actitud com la que té ara, les coses haurien anat de manera molt diferent. Perquè determinades presses, acceleracions i exigències que en aquell moment hi havia no s’haurien produït de la manera que es van produir. Jo, que vaig veure una ERC molt diferent de l’actual, que ara el gir hagi sigut tan radical i tan copernicà cap a aquesta aposta pel realisme, no ho puc criticar, evidentment, però, com a mínim, em sorprèn.

ERC és l’actual CDC?

Perquè ERC fos l’actual CDC hauria de tenir una posició central en el conjunt del país i guanyar les eleccions folgadament, i o les guanya molt justet, o algunes vegades simplement no les guanya.

Es mostra favorable a la principal aposta política d’ERC en aquests moments, que és la taula de diàleg amb el Govern espanyol.

Soc absolutament favorable a l’aposta política pel diàleg. Nosaltres sempre l’havíem reclamat. Ara, una cosa és això i una altra convertir-se en un venedor de fum o en un il·lús pensant que només perquè hi ha una taula de diàleg ja s’obre un món nou que ens portarà a una solució. Si en les condicions teòricament més favorables a Madrid, amb un govern que necessita tots els partits sobiranistes catalans, això no avança, difícilment ho farà els pròxims anys, quan tornarem a entrar en la dinàmica electoral i en una inèrcia que encara farà més difícil qualsevol tipus de solució dialogada.

Soc absolutament favorable a l’aposta política pel diàleg"

Com valora la gestió de la pandèmia de la covid que està fent el Govern ? Comparteix les restriccions que ha aplicat?

Soc conscient de la complexitat del que tenim entre mans, i, en aquest sentit, puc arribar a entendre les improvisacions que es hi ha en la gestió del Govern. L’únic que recomanaria és que les normes i les instruccions fossin poques, clares, senzilles i fàcils d’entendre, i, si han de durar un temps, que durin, però que quan s’acabin, s’acabin.

Vostè ha passat la covid?

Sí, com tanta altra gent, i no fa gaire. Vaig estar una mica més de deu dies amb febre i cruiximent d’ossos. I quan jo la vaig acabar la va començar la meva dona.

Què en pensa sobre el cas de les llicències d’edat dels funcionaris del Parlament?

En el context d’ara no s’entén i es rebutja. Jo no ho hauria fet, però el context de quan es va fer no té res a veure amb l’actual. I això ho diu la persona que va haver d’executar, en aquest cas des del Govern, a partir del 2011, el que s’ha conegut com les retallades. Em va tocar fer exactament el contrari, en lloc de gratificar, disminuir les nòmines dels treballadors de la Generalitat. I això no és gens agradable i ningú no t’aplaudeix.

Tem quedar com el president de les retallades?

No, perquè els contextos són els que són. A mi em va tocar viure una crisi duríssima, i llavors la recepta dels europeus era no gastar, no endeutar-se, reduir la despesa i apujar els ingressos, per tant, els impostos. Ara, deu anys després, tenim una altra crisi i els mateixos europeus, amb els alemanys al capdavant, diuen “gasteu, que ja ho trobarem, si us endeuteu, el Banc Central Europeu començarà a comprar el deute de tots els estats, i si hem de fabricar bitllets els fabriquem i els posem en circulació”.

En quina situació econòmica està arran de l’embargament del Tribunal de Comptes tant pel 9-N com per l’1-O?

Continuo amb el pis embargat. Ja fa quatre anys, i, si no accepten els avals de la Generalitat, alguns seguirem així els pròxims dos o tres anys. És una amenaça gran no només per mi, sinó per tota la família.

Se li ha retret que, en aquesta situació, a finals de l’any passat fes una travessa de l’Atlàntic en veler. Qui la va pagar?

Cadascun dels participants va pagar la part que li tocava. Era l’aventura de la meva vida i havia estalviat perquè quan arribés el moment ho pogués fer. Els costos que s’han publicat no són veritat, són bastant infe­riors. El que em sap greu és aquesta intromissió, gairebé malaltissa, en la vida estrictament privada d’una persona, que, a més, ja no és en la primera línia de la política.