Dimarts el dibuixant Francisco Ibáñez (Barcelona, 1936) va rebre la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que pot concedir la Generalitat. La seva creació més important, els personatges de Mortadel·lo i Filemó, aquests matussers agents secrets, que van néixer el 1958, continuen vivíssims i acaben de protagonitzar una nova aventura: El canvi climàtic (Bruguera). El seu creador respon, al seu pis de Barcelona, les preguntes d’aquest diari.
Què suposa per a vostè la Creu de Sant Jordi?
No m’ho esperava, però és benvinguda, és una passada, estic feliç com un gínjol. És com una culminació que s’afegeix als altres premis que rebo cada any: les files de centenars de persones a les fires del llibre que esperen que els dediqui un llibre amb il·lusió als ulls.
La Creu de Sant Jordi
“S'afegeix a les files de centenars de persones a les fires del llibre esperant que els dediqui un llibre amb aquella il·lusió als ulls”
Mortadel·lo i Filemó són cultura catalana?
Sí, sí, també, aquí van néixer i aquí s’han desenvolupat, sens dubte. S’han publicat a tot el món, amb més o menys èxit, a les traduccions els han posat noms amb catorze o quinze consonants i una vocal al mig, el més graciós era el nom que els hi posaven.
Quan va començar a dibuixar?
Molt jovenet, als 17 anys. En editorials barcelonines com Símbolo o Marco. Recordo una revisteta que es deia La Risa, d’allà vaig passar al gegant Bruguera, que editava DDT, Tío Vivo, Can Can, Pulgarcito... I els extres de temporada, el de tardor, el d’hivern, eren un negoci tan gran que crec que es van posar en contacte amb el servei meteorològic per veure si podien afegir-hi alguna estació nova més a l’any. Allà vaig entrar en contacte amb grans predecessors, com Peñarroya, Cifré, Jorge, Nadal, Martz Schmidt, Escobar, Conti... Vaig treballar al costat de Gin, Raf, Toledano, Vázquez, Segura... Érem un exèrcit del qual només en quedem dos, Jan, el creador de Superlópez, i jo. Tot té un final.
Mortadel·lo i Filemó a 'El canvi climàtic'
Menys Mortadel·lo, que ha arribat als 217 àlbums...
M’hauria d’haver jubilat, però... Em queden vint anyets més per treballar. M’estic fent un raconet, ara que soc jove, per al dia de demà.
Continua treballant cada dia?
En tinc 85 i treballo des que em llevo fins que me’n vaig a dormir, només m’aturo quan sento el crit de la meva dona: ‘Paco, el menjar és a taula!’.
Durant els temps de l’antiga Bruguera, els explotaven molt i ni tan sols eren propietaris dels personatges, oi?
Això era així, sí. No podies reclamar res. Érem eines propietat de l’editorial, no teníem dret a res. Els últims temps, es va aconseguir que paguessin una miqueta per les reedicions. Ens van tractar molt malament. Avui, la cosa ha canviat: es valora primer l’original i després hi ha un percentatge per a l’autor segons les vendes.
Influència en l'humor espanyol
“No sé fins a quin punt. De vegades sí que observes que diuen que alguna creació s'assembla, o que un personatge parla com Mortadel·lo”
Vostè va arribar a perdre la propietat de Mortadel·lo.
Sí, sí. L’editorial deia que era seu, i no meu. Hi va haver plets i al final tot es va arreglar. Edicions B va seure a parlar amb mi, vam abandonar els judicis, vam oblidar el que va fer l’antiga editorial i vam arribar a un acord. Ara som Random House, hem fet tiratges fabulosos, de 50.000, 60.000, 80.000, alguns Mortadel·los han arribat a més de 100.000 exemplars. Però el lector infantil es decanta una mica més pels personatgets que veu a la televisió.
De jove, va deixar una feina al banc per dedicar-se a això.
No sé si dir que vaig treballar en un banc, hi vaig ser físicament com a empleat, però treballar... A sota de la taula tenia els meus paperets blancs i anava fent les meves historietes, l’encarregat em donava cops a l’espatlla cada cop que m’enxampava, per això la tinc una mica caiguda. Vaig fer números i, amb l’editorial, em sortia gairebé el que cobrava al banc i ho vaig deixar, molt feliç. Adeu als sous i a totes aquestes ximpleries.
El dibuixant amb els seus personatges
El seu últim Mortadel·lo tracta del canvi climàtic...
Mortadel·lo, al principi, era la clàssica historieta de lladres i serenos, un persegueix l’altre i tot acaba a patacades. A la llarga, hauria estat avorrit, l’única manera de continuar era agafant coses d’actualitat, introduint gent coneguda als cameos... Home, hi ha coses que no vull tocar, com la fotuda pandèmia. Per a mi, és una cosa molt trista, potser quan passi el temps... Ja vaig fer un àlbum molt semblant el 2010, La Grip U, una conya sobre l’epidèmia de la grip A, però no va arribar a ser una cosa tan trista com el coronavirus.
Els seus models van ser els dibuixants francobelgues?
Sí, sí, als francobelgues me’ls posaven com a exemple a Bruguera, el director em deixava exemplars de còmics de Franquin a la taula: “Fixa’t en això, Ibáñez, que estan venent centenars de milers d’exemplars, espavila!”. Fins i tot imitava personatges, va ser una imposició del cap, per vendre.
Clar, el Botones Sacarino beu de Spirou i Gaston...
Sí, ja l’hi dic, fins i tot allò dels temes d’actualitat. Un dia em va posar un còmic sobre les Olimpíades damunt de la taula: “Imiti el que fa aquest senyor”. “Però, home, cap, no està bé que copiï”. “Ibáñez, faci’m cas, si no ho fa vostè ho farà algú altre”. Això passava sovint...
Les dones
"A l’extra d’estiu, els senyors podien anar amb banyador, però les senyores les havies de dibuixar gairebé amb abrics de pell"
No ha patit crítiques per ser políticament incorrecte?
Avui no. Sí que vaig tenir algun petit problema durant l’època de la dictadura... Vaig fer, a Can Can, unes pàgines de la sèrie La historia esa, vista por Hollywood –que havia començat Manuel Vázquez però, com sempre, va desaparèixer després d’uns quants lliuraments i la vaig haver de continuar jo–. Se’m va ocórrer treure una balena amb un pop tirant-li floretes. “Com s’atreveix a tocar el tema de l’adulteri en una revista infantil!”, van dir els censors, i ho vaig haver de repetir. O, a 13 Rue del Percebe, en un dels pisos, hi havia una mena de doctor Frankenstein que creava els seus petits monstres... fins que m’ho va prohibir la censura perquè “només Déu Omnipotent pot crear éssers vius”.
I la manera de tractar les dones?
Abans ni hi sortien. A l’extra d’estiu, els senyors podien anar amb banyador, però les senyores les havies de dibuixar gairebé amb abrics de pell. Les suprimies perquè cada vegada que en sortien tenies un problema amb la censura.
Amb 84 anys
“Crec que em queden vint anyets més de treballar. M'estic fent un raconet, ara que soc jove, per al dia de demà”
Diuen que vostè ha influït molt en l’humor espanyol, el cinema, les novel·les...
No sé fins a quin punt. De vegades sí que veus que alguna cosa s’hi assembla, o que un personatge parla com Mortadel·lo, sí, més d’una vegada. Però al cinema s’ha tret poc partit del Mortadel·lo, no s’ha explotat gaire. La millor és la de dibuixos que va dirigir Javier Fesser el 2014, Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo. Té un moviment i una trempera fabulosos, és imponent, amb bon guió i uns bons gags. Quan, força anys abans, em van dir que també n’anaven a fer una amb personatges reals, jo vaig respondre: “Sí, home! On trobaràs un paio que s’assembli al Mortadel·lo?”. Tot seguit, em van ensenyar l’actor Benito Pocino i em vaig sorprendre: no és que fos clavat, és que era ell! Va fer La gran aventura de Mortadel·lo i Filemó el 2003... Però ja no va continuar. També hi va haver els dibuixos per a televisió, però no em van agradar gens, els van encarregar als xinesos, a Macau o no sé on, i no va quedar bé.
Quin projecte té?
Més Mortadel·lo, clar. Aquest any va sortir Missió per Espanya, amb edificis coneguts de totes les províncies. Em va costar horrors, dibuixant el Palau Reial amb les seves cent finestretes... Ara en farem una de semblant per tot el món: La volta al món de Mortadel·lo i Filemó, amb tots els edificis, la torre Eiffel, el Vaticà i les seves mil finestretes.