Tant se val Khashoggi

Imatges afectuoses difícils d’imaginar: José Mourinho fent un petó a l’escut del Barça; Pablo Casado besant Oriol Junqueras; Melania Trump besant el seu marit; dones amb les cares nues i homes borratxos fent torns per fer un petó a la bandera verda de l’ Aràbia Saudita. Doncs de l’última, hi ha fotos escampades per Facebook. I no, no és cap altre cas de fake news . Es van fer la setmana passada a Newcastle, Anglaterra, i no a la islamodictadura del golf Pèrsic, on una escena semblant hauria derivat en llargues penes de presó, lapidacions i tortures diverses incloses.

Les persones de les fotografies eren fans del Newcastle United, part dels milers que van organitzar una festa dijous als afores del seu estadi que no hauria estat més exuberant si el seu equip acabés de guanyar la Champions League. Celebraven la compra del seu club pel règim de l’ Aràbia Saudita i corejaven el nom de la dona de negocis que havia actuat com a intermediària en la transacció, una anglesa anome­nada Amanda Staveley que al seu dia
va ser nòvia del príncep Andreu, fill predilecte de la reina d’ Anglaterra avui demandat als Estats Units per abús ­sexual.

Seriós, però poca cosa comparada amb les barbaritats associades a Muhammad bin Salman, fill del rei saudita, defensor de la fe, dictador absolut al seu país i ara president de facto del Newcastle. Fundat el 1892 (40 anys abans que l’Aràbia Saudita), el club del nord-est d’ Anglaterra no ha guanyat cap trofeu important des del 1955 i avui ocupa el penúltim lloc a la Premier League. És un gegant adormit, molt adormit, però 50.000 persones anavenal seu estadi quan estava a Segona, els seguidors insisteixen a somiar en gran i la Staveley, representant de Bin Salman a l’heretge Albión, ha promès que en cinc anys el Newcastle estarà a l’alçada del Man­chester City i el Paris Saint-Germain, els altres dos grans clubs europeus en mans d’estats fidels al Profeta: Emirats Àrabs Units i Qatar.

El Newcastle ha estat comprat pel règim dictatorial de l’Aràbia Saudita

S’ha muntat un embolic, òbviament. Tots els altres clubs de la Premier, el City inclòs, diuen que estan escandalitzats i un sector important de la premsa anglesa també. On anem a parar?, es pregunten. El següent serà la venda del Liverpool a l’Estat Islàmic i la del Tottenham al cártel de Sinaloa?

S’ha unit a la polèmica la vídua del periodista dissident Jamal Khashoggi, esquarterat al consolat saudita a Turquia l’any 2018 per un equip d’especialistes a les ordres de Bin Salman. Hatice Cengiz va aparèixer a la televisió anglesa al cap de poques hores que es confirmés la venda del Newcastle i va dir: “On són els valors, on són els drets humans, la responsabilitat i la justícia per a tothom? Em trenca el cor recordar a Occident aquests valors. És una vergonya per al futbol anglès. Com poden els jugadors, els aficionats i l’entrenador del Newcastle acceptar aquesta situació?”.

Com? Vet aquí la qüestió. Com és que, segons una enquesta, el 93,8 per cent dels fans del Newcastle aplaudeixen la inversió saudita? Com és que fans del Newcastle ballaven el cap de setmana pels carrers de la seva ciutat lluint als caps estovalles, estil xeic, en homenatge als seus nous redemptors? Com és que United with Pride , una penya d’aficionats del Newcastle que representa la comunitat LGBTQ+, va donar la benvinguda al consorci saudita, declarant per escrit que s’oferia de sobte una bona oportunitat perquè Bin Salman i companyia reexaminessin la seva actitud cap als gais (avui els envien a presó) després de veure com “altres cultures tracten els seus grups minoritaris”?

“No tenen vergonya?”, pregunta la vídua de Khashoggi; no, el triomf de l’equip és el que els importa

Són fàcils de contestar aquestes preguntes perquè per a bona part de la humanitat la identificació de les persones amb el seu equip arrasa totes les altres consideracions. Democràcia, drets humans, religió, justícia, predilecció sexual, desigualtat: tot en segon o cinquè lloc. “No tenen vergonya?”, pregunta la vídua de Khashoggi. No. Ni la hipocresia tampoc per a moltíssims aficionats, particularment per als de clubs asse­degats i acomplexats com el Newcastle. El triomf del seu equip és el que importa. Dona propòsit a la vida, ofereix consol i glòria, fa que un se senti gran, alimenta el fràgil ego. I això no té preu.