El nen miop

El nen miop

Gairebé amb la revetlla refredant-se… les imatges irrepe­tibles d’una època poblada de perdedors, però en què, en un parèntesi anual, el pessimisme semblava prohibit. La revetlla, Sant ­Joan, el punt àlgid de l’estiu, el punt i coma, el punt i a part del calendari. La felicitat aliena contemplada, observada, pel nen miop (D-9,50 E-8,25), les diòptries donen a la mirada un filtre vellutat, borrós; interessant. Un nano atent a la seva solitud, que mira, i veu, per buscar-se, per aprendre del que observa. Asseguren que els miops –pre-lents de contacte– eren gent tímida, tirant a pensativa i físicament previnguda. Propietaris d’un món interior. I dic per a mi: amb una sensibilitat molt de fiar: les ulleres eren un parapet, un resguard, una tanca rere la qual observar la realitat? La Tronera era una secció on Antonio Gala publicava diàriament una crònica; doncs això. Per al nen tafaner i observador de revetlles i terrats, el món de la festa era un teatrí en el qual uns veïns fi­gurants, festius i engalanats per al ritual, usurpaven, per una nit, els fantasmes diaris de la roba estesa. Mirant a través de les seves ­diòptries s’estava configurant un pusil·lànime, potser un hipocondríac… o més o menys un heroi que es narrava a si mateix, de pa sucat amb oli, i amb ulleres. De cinema de programa doble. Algú preparant-se per mossegar un futur de dubtes. Ell i gairebé tots.

Quan la pirotècnia no era de disseny ni de pijos , el districte arriava amb el foc i l’estrèpit. Així com el primer cigarret el donava el pare al fill, també la traça de l’encesa del ­coet iniciàtic. Com el nus de la corbata. Com la primera cervesa… ni més ni menys: assumptes mediterranis. Petards i fogueres. I el xaval de les diòptries arxivant-ho tot en la memòria, les ulleres exciten la literatura. Li deien que cada coet portava el nom d’un ­familiar difunt, un homenatge a un amor ­refredat: un sonet malenconiós? La Nit de l’Albà d’Elx és tot un psicodrama sublim, l’hi van portar una vegada i no ho va oblidar. El cerimonial de la revetlla explicat per un poeta anònim.

Els mobles vells cremaven a les fogueres. Els nens saltant al voltant. Els més grans al carrer amb samarreta imperi asseguts del revés. Pur surrealisme costaner. I el temor al final de la gresca. La malenconia anun­ciada d’una revetlla apagant-se. I ell allà ­rere la finestra amb els seus ulls miops semblant acariciar un món tou, rom… desenvolupant una gratitud cap al vist i el mirat; el seu material sensible. El recordo.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...