Gairebé amb la revetlla refredant-se… les imatges irrepetibles d’una època poblada de perdedors, però en què, en un parèntesi anual, el pessimisme semblava prohibit. La revetlla, Sant Joan, el punt àlgid de l’estiu, el punt i coma, el punt i a part del calendari. La felicitat aliena contemplada, observada, pel nen miop (D-9,50 E-8,25), les diòptries donen a la mirada un filtre vellutat, borrós; interessant. Un nano atent a la seva solitud, que mira, i veu, per buscar-se, per aprendre del que observa. Asseguren que els miops –pre-lents de contacte– eren gent tímida, tirant a pensativa i físicament previnguda. Propietaris d’un món interior. I dic per a mi: amb una sensibilitat molt de fiar: les ulleres eren un parapet, un resguard, una tanca rere la qual observar la realitat? La Tronera era una secció on Antonio Gala publicava diàriament una crònica; doncs això. Per al nen tafaner i observador de revetlles i terrats, el món de la festa era un teatrí en el qual uns veïns figurants, festius i engalanats per al ritual, usurpaven, per una nit, els fantasmes diaris de la roba estesa. Mirant a través de les seves diòptries s’estava configurant un pusil·lànime, potser un hipocondríac… o més o menys un heroi que es narrava a si mateix, de pa sucat amb oli, i amb ulleres. De cinema de programa doble. Algú preparant-se per mossegar un futur de dubtes. Ell i gairebé tots.
Quan la pirotècnia no era de disseny ni de pijos , el districte arriava amb el foc i l’estrèpit. Així com el primer cigarret el donava el pare al fill, també la traça de l’encesa del coet iniciàtic. Com el nus de la corbata. Com la primera cervesa… ni més ni menys: assumptes mediterranis. Petards i fogueres. I el xaval de les diòptries arxivant-ho tot en la memòria, les ulleres exciten la literatura. Li deien que cada coet portava el nom d’un familiar difunt, un homenatge a un amor refredat: un sonet malenconiós? La Nit de l’Albà d’Elx és tot un psicodrama sublim, l’hi van portar una vegada i no ho va oblidar. El cerimonial de la revetlla explicat per un poeta anònim.
Els mobles vells cremaven a les fogueres. Els nens saltant al voltant. Els més grans al carrer amb samarreta imperi asseguts del revés. Pur surrealisme costaner. I el temor al final de la gresca. La malenconia anunciada d’una revetlla apagant-se. I ell allà rere la finestra amb els seus ulls miops semblant acariciar un món tou, rom… desenvolupant una gratitud cap al vist i el mirat; el seu material sensible. El recordo.