Maig ha estat cruel amb els poetes. El dia 9 ens deixava José Caballero Bonald; el 20, Francisco Brines, i el 31, Enric Badosa. Menys conegut i reconegut, però no de menys qualitat que els més canònics de la seva generació, l’anomenada dels cinquanta o del mig segle, Badosa va tenir discrepàncies amb el grup català de l’escola de Barcelona, “señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores / de poesía social”, com els va definir Jaime Gil, tal vegada perquè no va ser company de viatge del PC, com ells, ni va participar en les maniobres generacionals instigades per Barral per donar-se a conèixer conjuntament. Va romandre al marge, malgrat que en els seus inicis va prendre part, igual que ells, en les polèmiques sobre si poesia és coneixement o comunicació, amb l’article “Primero hablemos de Júpiter”. Un altre text sobre “La conciencia de la muerte en la poesía de Miguel Hernández”, aparegut a la revista universitària Laye , on tots col·laboraven, va provocar les ires de la premsa oficialista madrilenya i va posar fi, per tancament, a la publicació. En aquells moments, Hernández era considerat un poeta que no calia llegir i sobre el qual no s’havia d’escriure, malgrat que l’article de Badosa, segons assenyalava en la seva defensa la revista, “constituía únicamente un análisis estrictamente literario que no contenía –ni le era preciso– la menor alusión a sus actividades políticas, ni menos aún a justificaciones o apologías de este tipo”.
Enric Badosa ens deixa una obra sòlida, encara que com li vaig sentir dir alguna vegada amb ironia “pertanyés a la poesia secreta”. Malgrat ser secreta, es comptabilitza en gairebé una vintena de poemaris, els manuscrits dels quals, igual que el seu arxiu, seran custodiats per la Fundació Guillén de Valladolid, a la qual els va donar ja en vida. El 2010 va reunir la seva obra completa a Trivium , títol que fa referència als vessants principals de la seva lírica: elegíaca, satírica i narrativa. El volum, que aquests dies he estat rellegint, ja que volia dedicar-li aquest article, encara que, malauradament, ja no he arribat a temps perquè el veiés, porta un epíleg del crític Joaquín Marco. La seva interpretació capta molt bé que la biografia de Badosa –que, segons ell mateix advertia, era inexistent– podem llegir-la en la seva obra. Els que el vam conèixer i el vam estimar advertim nombroses al·lusions a la seva trajectòria vital i no menys picades d’ullet.
Enric Badosa ens deixa una obra sòlida, com tots els grans poetes, amb versos decisius
Badosa va ser també un magnífic traductor. Les seves traduccions d’Horaci són definitives igual que les de diversos poetes catalans, entre els quals es compten dos fonamentals, de qui va ser gran amic i tertulià assidu: Salvador Espriu i Josep Vicenç Foix. Tant és així que el 1984 va recollir, en nom d’aquest darrer, el premio Nacional de las Letras Españolas, en la seva primera convocatòria.
Editor i periodista, la seva feina de pont entre les dues cultures ha estat un element clau de la seva trajectòria i potser això, en comptes d’ajudar-lo, l’ha perjudicat. El mateix que declarar-se catòlic i conservador. Enfront dels “poetes en camisa” ell sempre va presumir de portar corbata, d’anar al sastre per fer-se els vestits a mida i de besar la mà a les senyores.
Si la poesia serveix per recordar el que som, com va escriure Octavio Paz, emprant la paraula recordar en el seu sentit primigeni de despertar , la de Badosa compleix amb escreix amb la comesa. Ho fa, com tots els bons poetes, amb versos decisius. Anoto algunes mostres, que tradueixo, del seu llibre Marco Aurelio, 14 : “Tot es troba molt lluny i aquí mateix”, “Sobtat silenci de pètals marcits”, “Tanco la porta, paren els rellotges, / obro la llum d’un llibre preferit” i tants altres memorables, incitadors i bells amb els quals ens enfronta a la nostra efímera condició perquè no oblidem ni l’oblidem.